"Que toda vida es sueño y los sueños sueños son? "

...

jueves, 21 de enero de 2010

Sud i Centre de Vietnam

Del 7 al 16 de gener
Ruta: Illa de Phu Quoc, Ho Chi Minh (Saigon), Hoi An, Hue

Entrem a Vietnam el dia 7, a través de la frontera terrestre del sud Hai Tien; una frontera molt poc transitada ja que la majoria de gent creua de país a través de la ruta Phom Penh-Ho Chi Minh. Els militars tenien inclús ganes de parlar amb nosaltres de futbol.

Creuant aquesta frontera, creuàvem també una barrera cultural important respecte als països veïns de Cambodia, Laos i Tailàndia, ja que Vietnam és molt més assemblada culturalment a la Xina. Van estar ocupats pels xinesos durant més de 1.000 anys, i van deixar-hi moltes arrels en aquest país. De fet, abans que un missioner francès introduís el nostre alfabet abans de l’ocupació francesa, el Vietnam utilitzava l’alfabet xinès.

El primer destí va ser l’illa de Phu Quoc, una illa que va ser un dia de Cambodia, però que més tard va passar a ser territori vietnamita. Ràpid ens adonem que Vietnam és un dels país més turístics i cars del sud-est asiàtic.

Ens venia de gust platja, ja que el temps segueix sent bo per aquí, i començar l’any amb platja és una gran novetat per nosaltres. Phu Quoc és la perla del Vietnam, i s’ha convertit en un dels destins turístics de platja principals del país. Dels 4 anys que han passat des que la Laura i el Marc, uns amics nostres, hi van estar, la illa ha canviat radicalment. Hi ha projectes enormes d’urbanització i de construcció, els preus han pujat moltíssim i la illa està literalment tota aixecada. Per sort, encara hi ha kilòmetres de platja tropical sense absolutament ningú. Tan fàcil com llogar una moto i parar allà on vulguis a banyar-te.




La illa era abans una base militar. Els extrems de la illa estan encara reservats als militars, però la resta és un parc natural molt verge per descobrir... Vam menjar un marisc i un peix boníssim i baratíssim.

Del que més ens va sorprendre de la illa, va ser las “peleas de gallos”. Anàvem amb la moto i vam veure moltes motos en caravana en direcció a un lloc mig abandonat, així que els vam seguir per curiositat. Ens vam trobar una batalla de galls clandestina plena de vietnamites apostant com posseïts. És increïble veure com viuen els combats, ja que s’hi aposten molts diners. A nosaltres ens va sorprendre, però ells estaven al.lucinats de com 2 guiris estaven en aquell lloc perdut de tot amb apostes il.legals de per mig. No vam tenir cap problema, però vam preferir no apostar... Mitjançant gestos explícits, ens van prohibir fer fotos, però durant el combat ens vam arriscar ja que ells no tenien ulls per una altra cosa.



Després de 3 dies a la illa, vam volar amb avioneta directament fins a Ho Chi Minh, antiga Saigon, una de les ciutats més vibrants de Vietnam. Va ser un xoc arribar-hi des de la illa, ja que una ciutat gran vietnamita és un autèntic caos : milions de motos pels carrers, tuk-tuks a totes les cantonades cridant-te per a que pugis, moto taxis, bocines, taxis, bicis, bocines, motos amb 5 persones a sobre, bocines, carros plens de menjar……Àsia en estat pur. La major part de la gent es mou amb moto, hi ha més de 3 milions a aquesta ciutat!!! És un xou parar-te una estona a qualsevol semàfor de una gran avinguda i veure centenars de motos per semàfor. En 5 min n’arriben a passar milers. Vibrant.



Saigon és una ciutat molt neta tot i el caos circulatori, bastant ordenada i quadriculada.

Vam visitar un parell de museus i els túnels de Cu Chi. Són els túnels on durant la guerra de Vietnam s’hi amagaven els Viet Cong. 200km de túnels construïts manualment des d’on la guerrilla feia atacs sorpresa i puntuals als americans (atacs selectius com els qualifiquen ara els americans). Una de les bases yankees més grans durant la guerra estava situada al costat dels túnels de Cu Chi, però mai van arribar a descobrir-los. Es pensaven que els atacaven fantasmes ja que patien baixes però mai veien al enemic. Els vietnamites es passaven hores pacientment als túnels esperant el moment. Així , amb aquesta paciència que només tenen els asiàtics, i dominant el terreny és com van guanyar la guerra.

Els túnels estaven construïts a 4 nivells. Tenien, entrades d’aire per les parts més soterrades, sortida al riu per recollir aigua i poder escapar si fos necessari, cuines, dormitoris...Les entrades eren minúscules, de manera que era quasi impossible descobrir-les i un americà de tamany normal mai hi podria caber...les nostres mesures més asiàtiques que americanes ens van permetre caber-hi : )



El dia 13 vam volar al centre del país. Vietnam és un país molt extens i ens vam permetre el luxe de l’avió per estalviar 24h de bus.

Vam volar a Danang, i d’allà vam anar directament a Hoi An. És una ciutat encantadora i patrimoni mundial de la Unesco per la mescla de arquitectura vietnamita, xinesa i japonesa de les seves cases. Conserva tota l’essència. Cases i carrers tal com eren el segle passat.



I al ser un poble tan maco...també és molt turístic. Vietnam és un dels paísos més complicats per poder sortir de la ruta turística convencional. Així que pots trobar-te backpackers i viatges de grup organitzats de russos al mateix lloc...una mescla estranya.

Hoi An és també un paradís de les compres. Hi ha centenars de botigues d’artesans que et fan tot tipus de roba a mida en 3 hores. Inclús et pots fer sabates i bambes a mida. Busques al catàleg, esculls colors, forma, textures...i en un dia les tens.

D’allà vam anar a Hue, la capital cultural i espiritual de Vietnam. Va ser la capital de Vietnam fins al 1945, quan va desaparèixer l’últim emperador de Vietnam de la dinastia Nguyen. Ens va decebre una mica, encara no entenem perquè li diuen la capital espiritual de Vietnam? És una ciutat molt gran, sense gaire encant. La part més maca és el Citadel, la antiga ciutat enmurallada, on encara hi viu molta gent. Dins el Citadel hi ha una altra muralla on es trobava la Ciutat Prohibida... allà vivia el emperador , la seva família, els seus servents i els eneucs. És molt curiós ja que cada sala semblava que estava dedicada a un ús en concret: la sala on el emperador prenia el te per la tarda, la sala on escrivia poesia, la sala on llegia... sona una mica a invenció.

Tot el complex respira arquitectura xinesa. Simetria perfecte, sales àmplies amb grans sostres, grans edificis, i sobretot molta simbologia. Absolutament res, cap pedra, cap columna està col•locada gratuïtament, tot té un sentit i una explicació segons la cultura i la tradició xinesa.



La ciutat prohibida però està molt destruïda pels bombardejos dels americans que no van tenir gaire en compte la importància cultural de la zona.

Vam visitar també la tomba de Tu Duc. Un complex on s’hi va enterrar un dels emperadors de Vietnam.

Finalment vam visitar una dels temples més sagrats de Vietnam Thien Mu Pagoda. També respira molta influència xinesa. Aquí a Vietnam també es practica majoritàriament el budisme, però una altra branca del budisme, el Mahayana, barrejat amb el confucionisme, el taoisme i l’animisme propi vietnamita...un cacao.

A primera vista, la major diferència radica en la representació del Buda. A Vietnam, se’l representa en diferents posicions a les 7 del budisme Theravada, i amb una figura obesa i sempre somrient. Tampoc hi ha tant fervor com a la resta de països, i la religió ocupa un lloc més secundari. Sembla que la religió més important ara mateix, i que unifica a tots els vietnamites és la de fer diners.
Els monjos no van vestit de taronja amb la túnica tradicional i la espatlla dreta descoberta, sino que van vestits de 2 peces estil xinès.
També és impactant els pentinats que porten els monjos novicis. Van pelats deixant clapes de cabell aleatòries... fins que passen a ser monjos i es rapen totalment. Una moda a tenir en compte.




La tarda del dia 16 vam agafar un bus nocturn cap a Hanoi, la capital de Vietnam, per començar a fer el nord del país.

viernes, 8 de enero de 2010

Nuevo Año en Cambodia

Del 29 al 7 de Enero
Ruta : Siem Reap- Phnom Penh-Otres Beach- Kep

El dia 29 volamos en un vuelo Bangkok-Siam Reap, en Camboya, lugar que elegimos para pasar el fin de año.
Siam Reap es el pueblo que esconde una de las maravillas de este mundo hecha por hombres: Los templos de Angkor, el mayor complejo de templos religiosos de todo el planeta. Una auténtica joya arquitectónica para disfrutar con todos los sentidos.



Angkor fue la capital del antiguo imperio Khmer desde el siglo X hasta el siglo XIII, un imperio que extendió su dominio desde Birmania hasta Vietnam y del que ahora en Angkor queda el esqueleto de lo que fue este inmenso centro político, religioso y social. Llegó a tener más de un millón de habitantes en una época donde, por ejemplo, Londres tan sólo contaba con cincuenta mil habitantes. A esta civilización, se la conoce también como “ los romanos de Asia”.



Con el pase de 3 días (30, 31 y 1 enero) pudimos recorrer los puntos más importantes de Angkor, aunque fue imposible visitar sus más de 300 templos. Visitamos en total unos 23 de ellos, los padres de Xavi, nosotros y Sothi, nuestro encantador guía que nos hizo disfrutar al máximo de nuestro paso por Angkor.
En el ranking de nuestra lista figuran: el Templo Angkor Wat, emblema y máximo exponente de este imperio; el templo Bayon, uno de los que más nos gustó; Ta Prohm ( o Templo de la Jungla) y Banteay Srei ( o templo de las mujeres). El entorno selvático que rodea todo el complejo es de película.




Nos impactó la inmensa cantidad de turistas que habían elegido este lugar para acabar el año, sobretodo japonenes. La pena de todo esto es que todos los ingresos generados por el turismo en Angkor no recaigan íntegramente al país, ya que Vietnam tiene prácticamente el 60% de los derechos de explotación del conjunto de templos, algo así como una recompensa política por las ayudas del pasado. Suena a broma, pero es la realidad.

La noche de fin de año, una luna llena magnífica brillaba en los templos. Tuvimos cena de gala, donde pasamos un simpático final de año, y donde no faltaron las uvas, fieles a la tradición!



El dia 1 nos levantamos a las 5 de la mañana para ver amanecer en los templos, y así poder celebrar el fin de año occidental para sentirnos un poco más cerca de nuestra tierra.

Angkor es el corazón y alma de este país, una fuente de inspiración y orgullo nacional para todos los Kmeres, pueblo que intenta recuperarse y fortalecerse después de años de terror y trauma.

En la década de los 70 (1975-1979) Camboya vivió uno de los episodios más negros de su historia, después de que el partido Kmer Rojo bajo el liderato de Pol Pot ganara la guerra interna contra el gobierno de Lon Nol y consiguiera el poder.

Pol Pot tenía un sueño revolucionario de convertir Camboya en una utopía agraria inspirada en la revolución del régimen Mao Zetung en China. Este sueño personal de 5 personas costaron la vida a más de 2 millones de personas en menos de 4 años ( ¼ de la población total). En 1975 empezaba el año cero.

Se abolieron los derechos humanos, el dinero, las escuelas, los hospitales, los transportes, la religión, la música, las artes……prohibido todo lo imaginable. Toda persona que hubiera sido bien educada y con estudios fue instantáneamente exterminada. Las famílias fueron separadas y aquellos que sobrevivieron posiblemente murieron después de hambruna, tortura o escaparon del país.



Más de 2 millones de personas ( ¼ de la población) murieron a consecuencia de la política. Una generación enteramente perdida. Mataban a su propia gente. A familias enteras para que no hubiera opción a la venganza futura…incluso a los bebés los mataban a golpes contra un árbol. Atroz.

Las secuelas de todo esto todavía son muy palpables en el país. Solamente hace falta hablar de este período con algún local; todo el mundo ha perdido a un familiar o a un conocido.

El día 2 de enero , nos despedimos de la familia con mucha pena, hemos pasado juntos unos días inolvidables que nos han servido como inyección de vitaminas para seguir el viaje.

Nos dirigimos al sur, a la capital. Phnom Penh, es una capital en pleno desarrollo, económico y cultural…llena de gente joven con ganas de hacer cosas y olvidar el pasado. Es muy grande y muy caótica.

Pudimos conocer el alcance de toda esta masacre gracias a 2 excelentes museos que hay en la capital, en Phnom Penh : el museo S-21 -que en el pasado era una escuela de secundaria y que Pol Pot lo convirtió en un lugar diseñado para detener, interrogar, torturar (las peores formas de tortura imaginables) y matar después de confesión a más de 17.000 presos- y los campos de exterminio de Choeung Ek, donde escondieron y amontonaron cuerpos de bebés, mujeres y hombres después de su paso por la oficina S-21. Toda una mañana reviviendo el horror de estos 2 millones de personas. Salimos un poco trastocados...



Aún así, los camboyanos son gente optimista, que agradecen el mero hecho de estar vivos, y que son todo bondad. Son uno de los pueblos más hospitalarios que conocemos, de fácil sonrisa y con una mirada cautivadora y sin malícia. Nos hemos enamorado de los camboyanos.

Tienen una fisonomía única en el sud-este asiático. Son muy morenos (por su descendencia India), tienen la cara redonda, ojos en forma de almendra, labios gruesos, nariz chata y pelo ondulado.



Después de Phnom Penh nos dirigimos más al sur, a la playa de Sihanoukville. Nos “asustamos” mucho al llegar ya que era un pueblo super turístico, masificado, con altos edificios…muy alejado de lo que esperábamos.
Así que cogimos un tuk-tuk y nos alejamos unos kilómetros a Otres Beach. Menudo cambio! Una playa enorme, tropical, muy hippie, con bungalows muy básicos de bambú y madera, casi tocando a la playa. Mucho mucho relax…llevábamos 3 meses sin ver playa y nos sentó increíble.



Cambodia ahora está empezando a copiar el modelo Tailandés y está promocionando sus islas y playas como complemento a las joyas del interior del país, Angkor. De este modo los tour-operadores pueden ofrecer un pack completo con una mezcla de cultura+playa… Aún puedes encontrar sitios muy auténticos y poco explotados, quien sabe de aquí unos años.

Tras unos días en Otress, cogimos un mini-bus dirección Kep. Un pueblo muy limpio y arreglado para ser Cambodia, ya que el rey tiene una casa allí. También super tranquilo, dormirmos en un bungalow encima de un árbol, muy curioso…con unas visitas también curiosas durante la noche.



Y finalmente el día 7, nos íbamos de Cambodia dirección Vietnam. El traslado a la frontera fue a lo clandestino. Primero tuk-tuk entre arrozales, luego en medio de la nada, nos hicieron cambiar a unas motos. De allí a la frontera bastante salchichera y desierta…y ya estábamos en Vietnam.



Buena suerte camdodianos…os la merecéis.

miércoles, 6 de enero de 2010

Tailandia. Nadal

Del 23 al 28 de Desembre
Ruta: Kanchanaburi, Bangkok, Ayuttaya, Kwai

El 22 de desembre, ens vam despedir de Laos amb molta pena. Vam creuar la frontera i l’instant el canvi de país saltava a la vista: carreteres asfaltades, una imatge del rei Poumipol a cada cantonada, 7eleven’s, parades de menjar callejero a tot arreu...
Vam arribar a Ubon Rachattani, la tercera ciutat més gran de Thailandia i plena de estudiants. Vam menjar uns pad thai que tant enyoràvem, vam passejar una mica i directes a l’estació de tren. Nit de viatge en sleeper class i ja tornàvem a estar a Bangkok.



Hi anàvem amb molta il.lusió ja que aquest dia arribaven els pares del Xavi...però per complicacions aères van arribar al cap de 2 dies!! Un viatge infernal. Primer problemes per la climatologia a Milà. Després va rebentar un motor del avió...amb lo qual Singapore Airlines va tenir que buscar-ne un altre per Europa... tot molt surrealista.

Així que tornàvem a estar a Bangkok, però nosaltres sols altre cop...i aquesta vegada a un bon hotel : )

Mentre esperàvem als papis, vam voltar per la ciutat, vam visitar el mercat flotant (on només hi ha turistes), vam fer algunes compres i vam gaudir del no Nadal convencional... tot i que els thai, com a moda occidental i sense cap valor per ells, han adaptat la tradició a certs llocs. Això els permet tenir una excusa per poder consumir encara més, ja que són uns consumistes innats.

Finalment el dia 25 van arribar com a regal de Nadal. Els vam rebre amb rams i corones de flors, molt típic tailandès. Per fi ens retrobàvem després de 5 mesos, va ser un moment intens...tot i que la cara de cansament que feien era un poema. Vam fer un sopar de nadal familiar estil thailandès i a descansar.

El dia següent vam visitar el pont sobre el riu Kwai. Un projecte ferroviari japonès que va costar moltes vides de aliats presoners de la 2a guerra mundial. La idea dels japonesos era construir un tren que travessés Thailàndia i Birmània per abastir i desplaçar les tropes japoneses amb l’objectiu últim de conquerir la India i fer-se així amb el domini de tot Àsia. Es van quedar a mig camí.



El sopar va ser espectacular, al àtic de un gratacels a la plaça Siam, centre de Bankok, amb unes vistes increïbles.



El dia 27 vam anar a visitar el Palau real i els temples més importants de Bangkok amb una calor digna del mes de desembre. Antigament hi vivia el monarca. La arquitectura és exquisita, hi han molts edificis que rodejen la pagoda principal on hi ha el Buda Esmeralda, la joia preuada de Tailandia.



El 28, la antiga capital del regne de Siam, Ayuttaya....i últim dia a Thailandia. Va ser la antepenúltima capital del regne de Siam, abans de traslladar-se a Bangkok.




Anem a tancar l’any a Cambodia.