Nord de Xile - Sud de Bolivia 0:01

Del 9 al 15 d’abril
Ruta: San Pedro de Atacama – Uyuni

Des de Purmamarca, el dia 9 d'abril vam anar cap al oest per creuar la frontera direcció Xile, al paso de Jama a 4200 metres. Vam tornar a entravessar els Andes des de més al nord fins arribar al desert de Atacama.
Que era una travesia impressionant ho corroborava les 3000 fotografies que van fer les dues parelles que teníem al davant en un periode de 8 hores, a 400 fotos per hora....no van tenir temps ni de disfrutar-lo.
Creuar aquesta frontera va ser la més pesada de totes les que hem creuat fins ara; 3 hores d’espera a una plena sauna d’altura. Passada la frontera argentina, baixem bruscament i el paisatge es converteix amb pur desert; estàvem arribant a San Pedro d’Atacama.

San Pedro és un poblet en mig del desert amb molt encant i molt turístic. És una espècie d'oasis amb cases d’adobe, carrers plens de pols del desert i rodejat de paratges impressionants. Està als peus del volcà Licancabur, el més alt de tota la regió amb 5.930 metres.



Vam estar tranquils uns dies a base de hamaca, llibres,ron, pollastre per dinar i també per sopar ja que San Pedro, com a bon oasis turista, és caríssim...La ciutat propera més important és Calama, on el coure forra carrers, esglésies i tot ho imaginable, ja que és el centre d’activitat de les mines de coure més importants del món que fan que Xile sigui el principal productor mundial d’aquest mineral. Aquesta font de riquesa seria boliviana amb sortida al mar inclosa si no hagués estat per els interessos econòmics d’Anglaterra que van portar a Xile a fer la guerra del Pacífic al 1879 amb Bolívia i Perú, guerra que va perdre Bolivia i que va quedar-se sense sortida al mar, un tema que encara en la actualitat és discutit per aquests 2 països.

A San Pedro vam aprofitar per veure el Barça-Madrid en un ambient molt eufòric i molt xilè. És increïble veure com es viu aquest partit en tot el món amb tant d’interès. També vam visitar els paratges dels voltants de San Pedro com el valle de la Muerte o el Valle de la Luna, on diuen que el paisatge s’assembla molt al lunar, i vam flipar amb postes de sol al desert on tot es torna vermell.




De San Pedro vam contractar un tour de 3 dies amb 4x4 per conèixer el sud-oest de Bolívia, que comença a la frontera de Xile, i acabar a Uyuni on hi ha el salar més gran del món.
Érem 6 al jeep més el conductor, i vam tenir sort de formar un grup divertit, fet clau per conviure durant 3 dies i compartit moltes hores de cotxe. Érem una parella de francesos, la Christelle i l'Emric, el Michelle, austríac, l'Andrew, britànic que ja viatjava amb nosaltres des d'Argentina, el conductor, un noi molt jove d'Uyuni, i nosaltres.

El primer dia vam anar fins la frontera Boliviana, una caseta immunda en mig del desert, i vam pujar als jeeps. Obviament no hi ha carreteres, tot són rutes en mig de la immensitat, llàstima que hi ha més jeeps que fan la mateixa ruta, i es perd una mica l’esperit aventurer.



El primer dia vam creuar el parc natural protegit de fauna andina Eduardo Avaroa. Anàvem fent parades per veure els paisatges surrealistes amb llacs de tots colors marcats per alguns dels pics més alts dels Andes. Vam veure la laguna blanca y la laguna verde. El secret de tots aquests llacs de colors és la gran quantitat de minerals que hi ha a la zona i els sediments de l'aigua.




Vam atravessar el desert de’n Salvador Dalí, per el semblant del paisatge a alguns dels seus quadres. El punt més alt del dia el vam trobar als gèisers Sol de mañana, a 4900 metres, una zona volcànica activa, amb pous de fang bullint fent formes vives i les fumaroles sulfuroses que fan olor a ou podrit.



A la tarda arribàvem a l’allotjament. Un poble de “serveis” a 4200 m, creat del no res. 4 parets d’adobe, i llits amb 6 mantes per no morir congelat ja que no hi ha ni llum ni calefacció.



Per la tarda vam visitar la Laguna Colorada, un llac vermell i blanc...impressionant, sembla que estiguis a Mart a no ser pels flamencos que aquí passen temporades per menjar les algues que hi ha al fons del llac, i les vicuñas i llames (l’animal per excel.lència de Bolivia que estan per tot arreu).



Diuen que en total, pertoca 1 llama per a cada 3 habitants de Bolívia. D’aquest animal n’aprofiten tot; la carn, la pell, inclús els fetus per fer ofrenes a la Pachamama, la mare Terra.



El dia següent teníem bastantes hores en ruta fins arribar als voltants d’Uyuni. Faríem nit a un dels pobles adjacents per poder veure la sortida del sol al salar el dia següent. Vam dinar a una altra llacuna. El Paisatge es feia més sec, i de camí ens vam trobar amb algunes formacions esculpides per l’erosió molt curioses com l’arbre de pedra.



Els primers indicis de civilització van arribar després d’unes 6hores, a un poblet que es diu San Martín, ja molt aprop del Salar de Uyuni, que viu del turisme i de la plantació de la quinua, un cereal andí que en aquell temps va ser prohibit per al.lucinògen i ara és molt demandat a occident per ser molt saludable per el cos. Amb la quinua fan la farina, la cervesa, sopes,etc. És l’arròs bolivià, com ells li diuen.

El Salar d'Uyuni és un dels punts més espectaculars de Bolivia. Un salar de 12.500 metres quadrats, que en el seu dia va ser un llac, i on allà on arriba la vista, només es veu el blanc de la sal. El profit que extreu Bolívia d’aquest salar és ara per les mines de liti que s’han trobat per fer bateries d’electrònica i automoció, ja que la venta de sal dóna ingressos irrisoris.



Ens vam llevar per veure la sortida del sol i vam estar tot el dia pel salar.



Al ser una massa tan inmensa de sal, es distorsiona el concepte de distància, i es creen uns efectes òptics molt divertits...



I finalment vam arribar a Uyuni on vam passar una nit per seguir direcció nord de Bolivia.



Uyuni, tot i no tenir gaire interès turístic, t’endinsa plenament a la vida boliviana, autèntica vida és.

Argentina III - Norte 4:23

Del 26 de marzo al 8 de abril
Mendoza-Tucumán-Puerto Iguazú -Salta-Jujuy-Tilcara-Purmamarca

El día 26 llegábamos otra vez a Argentina desde Santiago de Chile. Pasamos 2 días en Mendoza, la capital argentina del vino. Es una ciudad grande pero muy agradable, limpia y ordenada. Como dicen los porteños, en Mendoza puedes hacer picnic en sus calles de lo limpias que están. Tiene restaurantes muy selectos donde degustar los mejores vinos de la zona. Es también famosa por el calor que hace.

Como está en las faldas de la cordillera, antes de marchar de aquí nos fuimos a cruzar la cordillera de los andes hasta la frontera con Chile. Ya habíamos hecho esta carretera para ir hacia Chile, pero con el bus simplemente pasas y no puedes detenerte en sus paisajes lunares y sus puntos de interés.



Para los argentinos esta es una ruta mítica ya que sirvió al ejército de San Martín y de las Heras para desplegar sus tropas durante la guerra de la independencia de los realistas. También la utilizó el Che Guevara en su ruta por Sur-América. Y recientemente, sirve de ruta de paso para el París Dakar.



Los españoles también la conocían muy buen, ya que es zona muy rica en minerales; oro, cobre, zinc, etc y era zona de extracción importante. Y se creía además que sus aguas termales tenían poderes curativos, por lo que se acabaron construyendo importantes hoteles termales en la zona.

Ese mismo día nos íbamos hacia Iguazú haciendo una parada de 2 días en Tucumán, a 14h de Mendoza, ya que el viaje directo hasta Iguazú eran más de 48h en autobús y como tiempo no nos faltaba, decidimos hacer parada de descanso. Paramos en Tucumán, ciudad histórica ya que fue aquí donde se firmó la independencia de Argentina de los españoles en 1816. A parte de su gran historia, los atractivos de la ciudad son casi nulos.

El día 30 cogimos el autobús hacia Iguazú. 22horas más en ruta. Nos había quedado descolgado, y pensamos en dejar las cataratas para otra ocasión, pero sabíamos que nos íbamos a arrepentir y decidimos pegarnos la paliza para verlas. Y no nos arrepentimos.

Llegamos a Puerto Iguazú a las 10 de la mañana del día 31. El paisaje es puro trópico, muy selvático y húmedo. A Argentina no le falta de nada naturalmente hablando, tiene de todo.

Las cataratas de Iguazú son finalistas para entrar en la nueva lista de las Nuevas 7 maravillas naturales del mundo. Son compartidas por Brasil y la Argentina, aunque es la parte argentina la que tiene la mayoría de cataratas. Pero hay que visitar las dos partes, ya que en la parte argentina sientes y vives muy de cerca las cataratas pero la parte brasileña te da la panorámica y es donde te das cuenta de la magnitud y la grandeza del sitio.



Claro que desde Argentina te dicen que no hace falta ir a la parte brasileña, ya que para ellos las cataratas son argentinas y ya.

Iguazú es el primer destino turístico de Argentina. Su más grande maravilla. Era Semana Santa y llegaban miles y miles de personas.

Nosotros quisimos visitar primero la parte argentina el miércoles de semana santa. Pero había un piquete en la carretera y nadie pudo pasar ese día. Había gente que se tiraba de los pelos, ya que muchos llegan por la noche, duermen, al día siguiente ven las cataratas y se agarran un avión de vuelta. Decidimos entonces ir a la parte brasileña. Aunque teníamos que cruzar la frontera, tan sólo tardamos 1hora en llegar hasta allí. En esta zona hay la trifontera, todas a un paso, entre Argentina, Brasil y Paraguay.

Y es difícil describir lo que sientes estando en el parque ya que no hay palabras que puedan definir la fuerza, la energía y la grandiosidad del lugar. Ni por supuesto las fotos pueden hacer justicia.




Puedes hacer todo el circuito caminando sobre pasarelas, y en algunas, como la de la garganta del Diablo, la pasarela te mete en el epicentro del huracán de agua, y de allí sales chorreando de agua. Simplemente IMPRESIONANTE. Derroche de energía.

El día siguiente, visitando la parte argentina, fue donde lo vivimos más de cerca. Las pasarelas pasan por todos lados, van por debajo de las cataratas, por encima…también cogimos el barco que te lleva por los rápidos hasta dentro mismo de la catarata de los Tres Mosqueteros. Un subidón de adrenalina. Debajo de la catarata no podíamos ni abrir los ojos, pero podíamos sentir toda su fuerza.

Todo el parque, descubierto por un español de apellido Cabeza de Vaca, es una importante reserva natural de flora y fauna. Las cataratas son impresionantes por su amplitud más que por su altitud, ya que tienen solamente 60m de alto pero casi 4km de ancho.

Y después de 3 días en la selva, volvimos de dónde habíamos venido, del nord-oeste de Argentina. Pasamos por Tucumán, pero solo de paso, en menos de 1h cogimos otro bus hacia Salta, más al norte.

Salta se ha convertido en el 3r destino turístico de Argentina, después de cataratas y el Perito Moreno. En esta provincia, y la de Jujuy, es donde encuentras la cultura más fuerte argentina, con sus peñas, su folklore, su gastronomía propia y su comunidad indígena.
El pueblo es bonito, con arquitectura colonial muy bien conservada, así que pasamos un par de días de paseos y visitamos una de las peñas…que ahora parece un espectáculo de Port Aventura con escenario, luces etc… fue divertido, y además celebrábamos el cumpleaños de un amigo británico que habíamos conocido en el sur de argentina. Nos volvimos a encontrar aquí.



De lo más interesante que visitamos en la ciudad fue el MAAM- el museo arqueólogico de alta montaña-. En él puedes aprender sobre la vida andina, la puna ( alta montaña) y cómo vivían las culturas precolombinas. Para ellos, la naturaleza era sagrada, en especial las montañas, que eran dioses que protegían a las comunidades. Para los incas esto era uno de los puntos más importantes de su cultura, y construían en la cima de estas montañas, muchas de casi 7000 metros, edificios para sus rituales: los “Adoratorios de Altura”. Ocasionalmente, se hacían sacrificios de niños, normalmente de clase alta, para honrar a la Pacha mama (madre tierra). En 1999 se encontraron los cuerpos de tres niños en la cima del volcán Llullaillaco, de 6700m de altura. Y es en este museo donde puedes verlos, perfectamente conservados por la altitud a la que fueron encontrados. Increíble.

El día 6 subimos más hacia el norte hasta Jujuy, una de las ciudades más feas de Argentina. Hicimos una parada de un día para ver el Barça-Arsenal, celebrarlo y al día siguiente alquilamos un coche para recorrer la zona más norte del país, fronteriza con Bolivia y en plena cordillera de los Andes.

Atravesamos la famosa quebrada de Humahuaca, y llegamos hasta el pueblo de Humahuaca. El pueblo es muy auténtico, aún conserva mucha esencia, calles sin asfaltar, polvo, casas de adobe rosado y blanco, ritmo de vida super pausado…. En esta zona la gente es muy indígena. De allí fuimos a Tilcara donde pasamos la noche. Es también un pueblito con encanto rodeado de cerros y de cactus gigantes que parecen el lejano oeste. Muy desértico y seco.




El día siguiente fue nuestro último día en Argentina. Lo pasamos en Purmamarca, un pueblo aún más pequeño a los pies de una de las maravillas naturales del país, el cerro de los 7 colores. Una montaña multicolor fruto de la cantidad de minerales que tiene. El paisaje que lo rodea también es espectacular.



Y el día 8 de abril, de nuevo 9 horas de bus para cruzar la frontera con Chile en el paso de Jama a 4.000 metros dirección al desierto de Atacama…y ya dejamos la Argentina.
Grande!

Rapa Nui - Chile 0:12

Del 17 al 25 de març

El dia 18 vam creuar els Andes des de Mendoza direcció a Santiago de Xile. El trajecte és imponent, vam entravessar la serralada central dels Andes. Paisatge lunar i de molts colors, molt expressius en la riquesa mineral de tot el terreny. El cim més important i venerat d’aquí és l’Aconcagua, que també veiem en la distància des d’aquesta ruta. L’Aconcagua és el sostre de Sur-Amèrica i de tot l’hemisferi Sur, amb 6.950m segons els últims càlculs. Diuen que el moviment de la placa oceànica i la continental, que s’estan sobreposant, està provocant un creixement de tots els pics, amb una velocitat d’un 1cm cada any aprox. ja que Argentina i Xile, s’estan apropant.

Camí de muntanya, frontera agermanada a 3000m d’altura, ja que policia argentina i xilena comparteixen guixeta, control molt rigurós dels xilens per assegurar-se que no entres cap aliment i després de 9 hores de viatge, ja estàvem a Santiago.

Xile encara s’està recuperant del terratrèmol de 8,8 a la escala de Richter que va patir el dia 25 de febrer. Hi ha danys visibles, i molts que no es veuen. Cases que semblen intactes, però per dintre estan fetes pols per demolir. Calculen 5 ó 7 anys per tornar a la normalitat.

Tot i així Xile és el país més ric de sur-amèrica i disposa de moltes reserves gràcies al coure ( és el principal productor mundial), pel que segons diuen els experts no hauran de recórrer a molta ajuda externa per la reconstrucció.

Tothom ens havia recomanat no anar a Xile, de fet fins fa uns quants dies la frontera estava tancada pels turistes, per les rèpliques constants, la falta d’abastiments ...però el dia 20 teníem un vol a Rapa Nui, la illa de Pascua, i el “risc” va valer la pena.

Santiago ens va encantar. Turísticament no té molta cosa, però és una ciutat plena de vida, molt civilitzada i segura. Els xilens també són molt bona onda. Vam passar un parell de dies passejant per Bellavista, microcentro, La Moneda, Plaza de Armas... i el dia 20 ja no podíem esperar més per arribar a l’aeroport i agafar el vol de Lan Santiago-Illa de Pasqua, dels millors vols que hem agafat en tot aquest temps.



Les instal.lacions de l’aeroport de Santiago encara no estan reconstruïdes, així que operen tots els vols en carpes provisionals. Fins fa 2 setmanes encara no operaven al 100%. 5 hores i mitja de vol i estàvem aterrant, al extrem oriental de la Polinèsia, ala illa més aïllada del món!
Iorana Rapa Nui!

La Polinèsia la delimita un triangle i Rapa Nui és el vèrtex més oriental. Al nord està Hawaii i al oest Nova Zelanda. Totes les illes del interior del triangle formen la Polinèsia.
La cultura de la polinèsia és mil•lenària i fascinant. Són illes que estan a hores i hores de avió, i dies de navegació i tot i així comparteixen idioma , cultura i tradicions. Els polinesis són els més experts navegadors de la història. No tenien mapes, però utilitzaven altres elements, com les estrelles, el canvi de color del cel quan estaven pròxims a les illes o el canvi de color de la mar. Això va permetre que des de les Marqueses s’expandissin fins a Rapa Nui, amb l’objectiu de buscar noves terres.

L’arribada a la illa és triomfal. Et sents aïllat del món ja que a l’horitzó no es veu absolutament res. Vam dormir a una hosteria que portava una autèntica família rapa nui. Els Rapa Nui són purament polinesis en quant a fisonomia i són gent molt dura i curtida per les condicions. Viuen en la seva mística i els que no han anat mai al “conti” (com li diuen ells al continent) estan bastant atrapats. Són però amables i simpàtics si els hi caus bé.



La illa pertany a Xile, però els Rapa Nui, tenen les seves pròpies lleis i ignoren bastant el govern Xilè. Ara hi viuen unes 3000 persones , quasi totes a Hanga Roa, el poble principal i l’únic que hi ha. La illa està plena de cavalls salvatges i molts rapa nui encara utilitzen el cavall com a mitjà de transport, inclús per anar a la discoteca.



La cultura dels Rapa Nui és una de les més desconegudes del món encara. Amb història i una mica d’ imaginació pots entendre i reviure com vivia aquesta civilització des de l’arribada del seu rei principal, el rei Hotu Matua cap al segle II dc. Aquest va ser l’any quan la illa va ser descoberta, i quan se li va posar el nom de Te Pito o Te Henua, o melic del món, l’autèntic nom de la illa.

En només uns quants segles la població es va multiplicar i va desenvolupar una cultura molt complexa. El culte als ancestres deïficats va ser el centre de la seva vida, amb la construcció de ahu o temples per acollir les místiques escultures dels moai, que representaven als jefes de cada una de les tribus de diferents generacions. Cada tribu pagava en espècies la construcció dels diferents moai, que s’esculpien a la cantera de pedra de Rano Raraku, al centre de la illa.



En el moment de màxim esplendor de la illa, hi vivien gairebé 9000 persones, una superpoblació que va provocar que la supervivència es fes cada cop més difícil, per falta de recursos i la progressiva destrucció del ecosistema. Així que les guerres i disputes pel poder van començar
a fer minvar la població.

Cap al 1700 quan els primers occidentals van arribar a la illa, es van trobar amb una civilització que ja havia abandonat la cultura megalítica dels moais i s’estava organitzant políticament d’una altra manera per evitar l’aniquilació de tota la població fruit de les guerres per aconseguir el poder. En aquella època existia el culte a l’home ocell o tangata manu, en honor al deu creador Make-Make. El centre d’aquesta nova organització era al volcà Orongo.



El poble Rapa Nui va ser gairebé exterminat a la segona mitat del s. XIX per culpa dels virus que hi van introduir els colonitzadors, per els seus conflictes interns i per la falta de recursos. Hi van quedar tan sols 111 rapa nuis, que han sabut buscar la descendència i transmetre tots els coneixements de pares a fills oralment, ja que els missioners arribats van prohibir el seu idioma quan hi varen arribar.

Aquí vam estar 5 dies i 5 nits, que ens van passar volant però que ens van donar per descobrir gairebé tots els punts de la illa, ja que és molt petita, i fer-nos amics d’uns quants moais.

El primer dia vam explorar Hanga Roa i voltants i ràpid vam trobar els primers moais a la costa est del poble.... la sensació és imponent. Imposen el seu respecte tan sols els veus i són omnipresents a la illa. Realment et donen un missatge de protecció molt tranquil•litzador. Tots ells són diferents; només comparteixen que tots tenen les orelles llargues, element diferenciador dels que tenien el poder.



Per la nit vam veure dances tradicionals Rapa Nui i vam menjar Curanto a la nostra casa. El curanto és carn feta a un forn natural sota terra que s’escalfa gràcies a les pedres volcàniques.

El segon dia vam anar per la costa est de la illa, on hi havien més assentaments i vam visitar la cantera Rano Raraku. És on queden més moais que no van poder ser transportats als poblats (la majoria estaven a la costa) degut a factor que encara es desconeixen.




En èpoques de guerra, el primer que feien és tirar els moais de cara a terra per demostrar una derrota del líder del poblat. Van quedar tots volcats.



El tercer dia vam llogar un quad i vam pujar al volcà Teravaca, el punt més alt de la illa, a 510 metres. Rapa Nui és una illa volcànica que es va formar després de la erupció de 3 volcans, el Teravaca, Orongo i Poike. Ara mateix pràcticament no té arbres, els arbres que hi han són importats de altres illes polinèsies. El paisatge des d’aquí dalt és impresionant, tens una vista 360 de la illa.... i de l’oceà.

El quart dia, ansiosos per conèixer de més aprop aquesta cultura que ens estava fascinant, vam anar amb un guia Rapa Nui molt autèntic, en Moi. És un dels personatges que més sap de la cultura i història de la illa. Ell és qui col•labora amb la National Geographic quan venen a filmar els reportatges a la illa. Amb ell vam aprendre moltíssim. Com a bon personatge va amb els seus plomatges que signifiquen poder, ja que és descendent de un dels últims reis de la illa, nét de la reina Eva.



Vam visitar el volcà Orongo, un lloc ple de història. Aquí és on tenia lloc el Tangata manu que era una cerimònia que es feia cada any per escollir el nou jefe de la illa. Els jefes de les diferents tribus escollien a un representant per competir. Els competidors havien de trobar el primer ou del manutara, una au que arribava a la primavera a un dels tres illots situats davant de Rapa Nui per posar-hi els ous. Aquests participants es jugaven la vida baixant per els penya-segats de la illa fins arribar al mar i després nedant entre taurons fins a l’ illot. Estaven als illots inclús setmanes fins a trobar el primer dels ous. El guanyador obtenia el títol de tangata-manu i al seu representant se li donava el poder de la illa per un any.

La illa és molt magnètica, t’atrau i et fa oblidar absolutament de tot. Fins i tot ens vam oblidar que estàvem viatjant per tants mesos, i ni tan sols vam pensar un minut en el què haviem de fer després al tornar al conti. No ens havia passat en tots aquests mesos.

L’últim dia vam llogar un cotxe (conduint després de 8 mesos!!) anar a veure la sortida del sol a Ahu Tongariki, on estan els 15 moais de peu i el que va ser un dels poblats més prospers de la illla. Vam arribar encara de nit i el veure aparèixer de sobte del no res les 15 ombres dels moais en plena nit va ser una experiència psicodèlica. La llum començava a entrar per l’horitzó i el cel va anar pujant de color fins tornar-se purament vermell i groc, un espectacle molt místic.



Aquests 15 moais van ser re-col.locats en la seva posició original pels japonesos. En posició dreta sembla que els moais prenguin vida i ajuden a imaginar la relació que tenien amb la gent i amb la vida quotidiana dels poblats als quals protegien. Eren l’element més important dels poblats.

Amb el cotxe vam tornar a visitar els llocs que més ens havien impactat de la illa i vam acabar a la platja de Anakena, una de les poques de sorra blanca de la illa, i on estan els moais més atractius de tots.



Dia 25. De nou al conti.
Rapa Nui dels llocs més màgics que hem visitat.