La Paz-Tiwanaco-Coroico

Del 22 d’Abril al 4 de Maig
La Paz – Tiwanaco-Coroico

El dia 22 d’Abril a les 6 del matí vam arribar a la urbe de La Paz. La ciutat és gegant i les primeres vistes que tens són sobrecollidores. És una ciutat amb una topografia única,construïda com un calaix entre muntanyes a gairebé 4000 metres. Hi ha cases per tot arreu a qualsevol lloc de les escarpades muntanyes. En total hi viuen uns 2 milions de persones. Sembla increïble que una ciutat s’hagi pogut construir aquí i així.
Tots els carrers pugen o baixen i és esgotador moure’s per la ciutat...també per l’altura.



Només arribar, després de trobar un hotel no gaire depriment, vam agafar una furgoneta per anar al Alto. El Alto és la zona més alta de La Paz a més de 4000m. des de on es té una panoràmica de la ciutat increïble. El Alto és la capital aymarà de Bolívia.



La llengua Aymarà és la primera del país, junt amb el castellà, però també es parla quechua per el llegat incaic, i el guaraní, a les zones selvàtiques. Es parla tanmateix més de 36 dialectes.

El Alto és una zona plana, on els espanyols van fundar en un inici la ciutat, però de seguida van moure el centre a la vall ja que feia massa vent i fred i no hi havia molta aigua.

2 cops per setmana es fa un mercat gegant de “gangues” bolivianes; pots trobar-hi de tot, i moltes coses a només 1 boliviano (0,10€), inclús roba.




Per moure’t per La Paz, has d’agafar furgonetes compartides que funcionen com autobusos, ja que els busos són massa grans per circular per segons quins llocs. És molt sorollós, ja que cada conductor porta el seu RRPP, que va cridant amb la porta oberta de la furgoneta el circuit que fan.

Vam celebrar Sant Jordi a La Paz amb rosa inclosa, no va ser gaire difícil trobar-la, tot i que venen d’Equador. I aquest mateix dia vam anar al cine després de 10 mesos gairebé...les pel•lícules son en versió original subtitulades en castellà, interessant tenint en compte que gairebé ningú parla anglès.

Estàvem allotjats just al carrer del mercat de les bruixes, on trobes tots els elements pels rituals a la Pachamama i on també venen fetus de llames. Cada cop que algú construeix una casa nova, s’ha d’enterrar el fetus de llama per oferir a la mare terra i demanar-li protecció.




Tot el carrer desprèn un agradable i místic perfum a incens. Era la primera olor que et venia quan sorties del hostal i la última abans d’anar a dormir.

Ens vam dedicar a estar tranquils per La Paz coneixent els diferents barris del centre com el Prado, la zona més comercial, o la Zona Sur, la zona més pija. La ciutat està modernitzant-se i s’estan fent zones verdes, parcs i alguns museus. La ciutat té molts mercats locals, on perdre't entre totes els teixits tradicionals indígenes.



A Bolívia va néixer una de les civilitzacions més antigues de Sur-America, la cultura Tiwanacota. Data de 1500AC i va durar fins que van arribar els inques, al S.XIV.
Existeixen moltes similituds entre la cultura Tiwanaco i la Inca, ja que en algun moment van fusionar-se i els incas van adoptar moltes de les coses que els tiwanaco feien tan bé, com els sistemes d’ìrrigació super avançats i el coneixement dels cicles astrals.

Bàsicament, els Tiwanaco i també els Incas tenien una visió del cosmos dividida en 3 nivells :
el cel, la terra i sota terra. Cada nivell tenia el seu Déu i el seu símbol. El cel té com a Deu el Sol i és simbolitzat per l’animal condor. El Deu de la Terra és la Pachamama simbolitzada amb el puma o la llama. I el Déu de sota terra és el dimoni ( El Tio a les mines) simbolitzat per la serp. Aquesta visió del món, és com la seva religió, i encara és vigent per la societat andina. Però lo interessant és com la fusionen amb la religió catòlica, que els va ser imposada en època de la colònia.

La capital de l’imperi Tiwanaco va ser al poble que porta el seu nom, molt a prop de la Paz i del llac Titicaca, que els donava la fertilitat. Es van estendre per Perú i també part de Xile i Argentina. Vam anar a Tiwanaco per visitar les runes del que va ser un gran imperi. Creien en el sol com un dels deus més importants, i als temples hi ha vàries portes dedicades al sol, com també varis monolits de la època.




Després de uns dies a La Paz et sents ofegat, ja que tota la zona centre està com a un forat rodejat dels muntanyots plagats de cases, un tràfic infernal on no pots ni creuar el carrer i molta gent pels carrers. Aquí existeixen uns personatges molt graciosos que regulen el tràfic; com no hi ha passos de zebra, doncs estan les zebres reals per ajudar als vianants a creuar.



Així, vam fer com els paceños i vam anar a descansar al seu destí preferit, Coroico.
És un poble que ja no forma part de l’altiplà andí, sino que és part ja de las Yungas, amb un paisatge pre-selvàtic molt verd i muntanyós, però a menys altura, fet que fa que el clima sigui molt més càlid, i on després de moltes setmanes, vam sentir ocells de nou.



Fins fa poc, per anar a las Yungas, només es podia arribar per la carretera de la mort. És la carretera amb més accidents del món. Així s’ha guanyat el títol. És mooolt estreta , abans estava super transitada, i quan es trobaven cotxes de cara, algun havia de fer maniobres...i molts cops s’anava precipici abaix. El camí està ple de tombes, però el paisatge és espectacular, passant de 5000 m a zona selvàtica, amb uns acantilats que et tallen la respiració.

Ara s’ha inaugurat una altra carretera més segura, tot i que els locals prefereixen la carretera de sempre...quan els hi dèiem la carretera de la mort, s’indignaven, deien que era la carretera de la vida, el camí etern.
Ara hi circulen pocs vehicles en aquesta ruta, i està oberta al turisme per fer-la en bicicleta, ja que és un descens de 5000 m a 2000 m en unes hores, tot baixada.

A las Yungas es cultiva bàsicament la fulla de coca. Aquí és on és més dolça i millor per mascar-la, o coquear com es diu aquí.
Bolívia, amb Evo Morales com a president, ha defensat el cultiu d’aquesta planta, en contra de pressions internacionals per eradicar-la.




La fulla de coca ha sigut històricament el símbol màgic i religiós dels Andes i part de la seva dieta. Forma part de la seva identitat. Va ser la primera planta domesticada del món.
L’ús que fa la gent d’aquí està relacionat amb els rituals i amb el treball. A l’època de la colònia, l’església va prohibir-la. Deien que era diabòlica i era un obstacle per la cristiandat. Però quan van veure que els esclaus no rendien a les mines, van autoritzar-la. Els esclaus només podien aguantar mascant fulles de coca, que els reduïa la fatiga, els treia la gana i els ajudava amb el mal d’altura.

En quant als ritus, encara ara, en qualsevol dels events religiosos i socials, la coca juga un paper central, en forma d`ofrenes als Deus quan algú es casa, es bateja, o s’inaugura un nou negoci.

La coca era també l`anestèsic local per a les trepanacions cerebrals que realitzaven els chamans en èpoques ben antigues. Després, cap al 1860, va descobrir-se que també era vàlida per la medicina moderna com a anestèsic.

Malhauradament, occident va descobrir un ús totalment diferent a aquesta planta, i és aquí quan van començar els problemes mundials relacionats amb la cocaïna.

Però per tota la gent andina que sempre ha subsistit i confiat en aquest cultiu, ara és molt difícil explicar-los-hi que per culpa d’occident han de deixar de cultivar-la. Aquesta és la problemàtica.

A Coroico vam estar 5 nits, per uns problemes estomacals. Cada dia dinàvem i sopàvem al bar Whipala, on una família boliviana ens va acollir com els seus fills i ens van tractar perfecte. Vam coincidir amb el Xavi i la Encar, els amics de Esparraguera i uns amics argentins de Potosí...Vam celebrar el cumple de la Enca, fent-li una festa sorpresa al restaurant amb la família boliviana. Ens van ajudar a tots els preparatius.....



i aquí també vam veure la eliminació del Barça de la Champions...un drama.

Un dia vam fer una excursió per veure les plantacions de coca i poblats afro-bolivians. En aquesta zona hi ha encara algunes comunitats afro-bolivianes que conserven la seva identitat des de la època de la colònia. Els espanyols els van portar com esclaus per treballar les mines, però el fred a 4000 m, no els feia “rendir” com ells esperaven i els van moure a aquesta zona més temperada a cultivar la coca.




La esclavitud no es va abolir totalment aquí fins al 1952, i des d’aquest any que aquestes comunitats estan lluitant per fer-se sentir i per a que les tinguin en compte. A la comunitat afro-boliviana de Tocaña, la Reina ens va parlar de com han fet per lluitar i aconseguir una evolució cada cop més important.



La mescla de cultura africana i boliviana és molt interessant. Danses i ritmes africans a lo bolivià i dones vestides de cholites (la típica vestimenta boliviana) que són purament negres.
També vam visitar un cocal, on es cultiva la fulla de coca. Porta molta feina, però es poden aconseguir fins a 4 cultius l’any.

El dia 2 de maig, ja una mica més recuperats de salut, vam tornar a La Paz. Vam passar 2 nits, tall de cabell incluït...



i cap al Titicaca.