On Som: Nord de Xile - Sud de Bolivia

Del 9 al 15 d’abril
Ruta: San Pedro de Atacama – Uyuni

Des de Purmamarca, el dia 9 d'abril vam anar cap al oest per creuar la frontera direcció Xile, al paso de Jama a 4200 metres. Vam tornar a entravessar els Andes des de més al nord fins arribar al desert de Atacama.
Que era una travesia impressionant ho corroborava les 3000 fotografies que van fer les dues parelles que teníem al davant en un periode de 8 hores, a 400 fotos per hora....no van tenir temps ni de disfrutar-lo.
Creuar aquesta frontera va ser la més pesada de totes les que hem creuat fins ara; 3 hores d’espera a una plena sauna d’altura. Passada la frontera argentina, baixem bruscament i el paisatge es converteix amb pur desert; estàvem arribant a San Pedro d’Atacama.

San Pedro és un poblet en mig del desert amb molt encant i molt turístic. És una espècie d'oasis amb cases d’adobe, carrers plens de pols del desert i rodejat de paratges impressionants. Està als peus del volcà Licancabur, el més alt de tota la regió amb 5.930 metres.

Vam estar tranquils uns dies a base de hamaca, llibres,ron, pollastre per dinar i també per sopar ja que San Pedro, com a bon oasis turista, és caríssim...La ciutat propera més important és Calama, on el coure forra carrers, esglésies i tot ho imaginable, ja que és el centre d’activitat de les mines de coure més importants del món que fan que Xile sigui el principal productor mundial d’aquest mineral. Aquesta font de riquesa seria boliviana amb sortida al mar inclosa si no hagués estat per els interessos econòmics d’Anglaterra que van portar a Xile a fer la guerra del Pacífic al 1879 amb Bolívia i Perú, guerra que va perdre Bolivia i que va quedar-se sense sortida al mar, un tema que encara en la actualitat és discutit per aquests 2 països.

A San Pedro vam aprofitar per veure el Barça-Madrid en un ambient molt eufòric i molt xilè. És increïble veure com es viu aquest partit en tot el món amb tant d’interès. També vam visitar els paratges dels voltants de San Pedro com el valle de la Muerte o el Valle de la Luna, on diuen que el paisatge s’assembla molt al lunar, i vam flipar amb postes de sol al desert on tot es torna vermell.

De San Pedro vam contractar un tour de 3 dies amb 4x4 per conèixer el sud-oest de Bolívia, que comença a la frontera de Xile, i acabar a Uyuni on hi ha el salar més gran del món.
Érem 6 al jeep més el conductor, i vam tenir sort de formar un grup divertit, fet clau per conviure durant 3 dies i compartit moltes hores de cotxe. Érem una parella de francesos, la Christelle i l'Emric, el Michelle, austríac, l'Andrew, britànic que ja viatjava amb nosaltres des d'Argentina, el conductor, un noi molt jove d'Uyuni, i nosaltres.

El primer dia vam anar fins la frontera Boliviana, una caseta immunda en mig del desert, i vam pujar als jeeps. Obviament no hi ha carreteres, tot són rutes en mig de la immensitat, llàstima que hi ha més jeeps que fan la mateixa ruta, i es perd una mica l’esperit aventurer.

El primer dia vam creuar el parc natural protegit de fauna andina Eduardo Avaroa. Anàvem fent parades per veure els paisatges surrealistes amb llacs de tots colors marcats per alguns dels pics més alts dels Andes. Vam veure la laguna blanca y la laguna verde. El secret de tots aquests llacs de colors és la gran quantitat de minerals que hi ha a la zona i els sediments de l'aigua.

Vam atravessar el desert de’n Salvador Dalí, per el semblant del paisatge a alguns dels seus quadres. El punt més alt del dia el vam trobar als gèisers Sol de mañana, a 4900 metres, una zona volcànica activa, amb pous de fang bullint fent formes vives i les fumaroles sulfuroses que fan olor a ou podrit.

A la tarda arribàvem a l’allotjament. Un poble de “serveis” a 4200 m, creat del no res. 4 parets d’adobe, i llits amb 6 mantes per no morir congelat ja que no hi ha ni llum ni calefacció.

Per la tarda vam visitar la Laguna Colorada, un llac vermell i blanc...impressionant, sembla que estiguis a Mart a no ser pels flamencos que aquí passen temporades per menjar les algues que hi ha al fons del llac, i les vicuñas i llames (l’animal per excel.lència de Bolivia que estan per tot arreu).

Diuen que en total, pertoca 1 llama per a cada 3 habitants de Bolívia. D’aquest animal n’aprofiten tot; la carn, la pell, inclús els fetus per fer ofrenes a la Pachamama, la mare Terra.

El dia següent teníem bastantes hores en ruta fins arribar als voltants d’Uyuni. Faríem nit a un dels pobles adjacents per poder veure la sortida del sol al salar el dia següent. Vam dinar a una altra llacuna. El Paisatge es feia més sec, i de camí ens vam trobar amb algunes formacions esculpides per l’erosió molt curioses com l’arbre de pedra.

Els primers indicis de civilització van arribar després d’unes 6hores, a un poblet que es diu San Martín, ja molt aprop del Salar de Uyuni, que viu del turisme i de la plantació de la quinua, un cereal andí que en aquell temps va ser prohibit per al.lucinògen i ara és molt demandat a occident per ser molt saludable per el cos. Amb la quinua fan la farina, la cervesa, sopes,etc. És l’arròs bolivià, com ells li diuen.

El Salar d'Uyuni és un dels punts més espectaculars de Bolivia. Un salar de 12.500 metres quadrats, que en el seu dia va ser un llac, i on allà on arriba la vista, només es veu el blanc de la sal. El profit que extreu Bolívia d’aquest salar és ara per les mines de liti que s’han trobat per fer bateries d’electrònica i automoció, ja que la venta de sal dóna ingressos irrisoris.