Nord Tailàndia II part

Mae Sai-Sop Ruak-Mae Salong-Chiang Mai
Del 24 al 29 d’Octubre

Vam creuar el pont de l’amistat fins al poble de Mae Sai. Estàvem de nou a Tailàndia. Mae Sai és el poble més al nord del país, un poble bàsicament comercial, amb moltes botigues, bancs i restaurants. Vam dormir a un hotel des d’on encara ens sentíem a Birmània, ja que tot el que veiem des del balcó eren les muntanyes birmanes.
Per la nit, hi havia un gran ambient pels carrers, semblava festa major, amb totes les parades de menjar i les firetes…i amb un concert en playback protagonitzat per 2 ladyboys i tot aquell que es prestés a participar.

El tema dels ladyboys aquí a Tai es viu amb molta naturalesa. Estan 100% recolzats per les famílies, i a vegades és la mateixa família que promou que el més petit dels nens (si només han tingut nens a la família) es converteixi en ladyboy per així tenir, al menys, una noia a la família. Molts estan operats i es difícil distingir si son home o dona. Estan molt integrats a la societat, i tenen tot tipus de feines; pots trobar-los treballant a un Super, a un banc, o inclús participant a un concurs de bellesa. És surrealista però hem arribat a veure algun ladyboy –monjo!!!
De Mae Sai, vam viatjar al dia següent fins a Sop Ruak, la ciutat convertida oficialment com a centre del triangle de l’or.

Multitud de cotxes plens de turistes arriben cada matí al poble, sense gaire interés, excepte les dues coses que val la pena veure : el Mirador, des d’on tens una panoràmica perfecta dels tres països que formen el triangle ( Tailàndia, Birmània i Laos) separats per el riu Mekong, i el Museu o Casa de l’Opi.

L’opi ( l’anomenen també or negre) és el motiu per el qual es va anomenar a tota aquesta regió Triangle de l’Or, ja que els beneficis que s’obtenien amb el seu comerç eren enormes.

Des de fa dues dècades aproximadament, s’ha intentat erradicar el cultiu de l’opi aquí, ara només el 5% del opi mundial prové del Triangle de L’or ( abans era el 70%). Afganistan és el país que produeix ara el 95% restant.
El museu de l’opi val la pena visitar-lo per conèixer tota la història del comerç i l’ús d’aquesta substància per les tribus de muntanya procedents de China des de temps llunyans. Inclou una mostra super completa d’objectes per cultivar, tractar i comercialitzar-lo; des dels pesos, que tenien condició de sagrats i s’utilitzaven per els rituals i cerimònies religioses, les balances e inclús els coixins que utilitzaven les tribus per a fumar-lo.



Sembla que la millor posició per a fumar opi era estirat a una esterilla especial transpirable amb el cos col•locat en posició fetal. El cap devia estar recolzat a un coixí, normalment fet de ceràmica, que diuen, t’ajudava a viatjar als núvols.
Tot un ritual.



Vam conèixer la existència de Khun Sa, el més gran comerciant d’opi mundial de tots els temps. Khun Sa era un birmà cap de la unitat d’Intel•ligència del país. Coneixia tan bé el cultiu de l’opi que va començar a treure’n profit personal i els birmans el van empresonar. Quan va ser lliure, es va unir al exèrcit d’alliberació de l’estat Shan, que lluitava per la independència Shan de Birmània i , per a aconseguir financiació, va crear un autèntic imperi gràcies al comerç de l’opi.
Aquest personatge va ser culpat i perseguit per tots els països consumidors de heroïna, declarant-lo culpable de tots els mals que estava causant al mon. Per altres, sobretot per els birmans de l’estat Shan, era el salvador de les seves terres. Mai el van atrapar.

Després d’un parell d’hores a Sop Ruak, vam agafar un blue bus fins a l’oest de Mae Sai, al poble de Mae Salong : el poble menys tailandès de Tailàndia.
El poble de Mae Salong va ser fundat per el règim xinès de Kuomintang. Aquest exèrcit anticomunista va haver de fugir de la Xina després de la revolució de 1949, quan els comunistes van arribar al poder. Van fugir a Birmània, però van ser expulsats d’aquest país i van aconseguir arribar a Tailàndia amb caravanes de ponis. El rei tailandès actual els va donar asil polític i van poder crear un poble igual al seu que havien deixat al Yunnan.

Es van aliar amb Khun Sa, que tenia la seva residència a un poble dels voltants de Mae Salong i també a l’exèrcit de l’estat Shan. Es dedicaven al comerç de l’opi i com que estaven tan aïllats del món, ja que és una zona molt muntanyosa i amb males comunicacions, van poder esquivar al govern tailandès quan va voler acabar amb tot el comerç de l’opi al país. Fins que Khun Sa no va marxar de la zona, no es van començar a substituir els cultius per fruiters, blat i , sobretot, té. Avui hi ha diverses fabriques de té, que dóna feina a moltes dones de les tribus de muntanya.

Per tota la zona, hi conviuen tribus de diferents ètnies, sobretot Akha, Lisu i Laso. I amb la nostra moto vam poder recórrer diversos poblats de tribus i conèixer com viuen cadascun d’aquests pobles.
El dia 27, dos cotxes lletera i un autobús ens van portar de nou a Chiang Mai, abans de marxar a Nong Khai per començar el voluntariat el dia 30.



A Chiang Mai, vam anar a veure un combat de Muay Thai, un dels esports amb més afició en aquest país. Els fan a diari a la ciutat, i als homes locals els encanta apostar, moltes vegades aposten quantitats importants, per lo que la tensió del públic a un combat és alta.
Una música hipnòtica acompanya els combats, i un ritual molt curiós de veure precedeix cadascuna de les rondes. Inclús en ple combat, els moviments son molt rítmics i meditats, sembla que els rivals estiguin en una espècie de trance. Dels 7 combats, 5 van acabar en k.o.
Tota una experiència.



I no volíem marxar de Chiang Mai sense visitar el centre de conservació d’elefants asiàtics més important d’Àsia. Està a Lampang. En aquest centre tenen l’hospital d’elefants més gran del món, i és l’únic lloc on els elefants van a l’escola……i son capaços de pintar quadres!!! Sona una mica surrealista, però veure-ho és creure-ho. Vam anar a un show on, entre d’altres coses com tocar el xilòfon o fer coreografies, els elefants pinten autèntics quadres amb la seva trompa. Molt molt freaky.



Les seves creacions estan a la venta, i segons lo sofisticades que siguin, poder arribar a valdre una fortuna.



El dia 29 per la nit ruta Chiang Mai-Nong Khai. 12 hores més de transport fins la regió de Isan, la més pobra de Tailàndia i on comencem el nostre voluntariat.