"Que toda vida es sueño y los sueños sueños son? "

...

martes, 22 de diciembre de 2009

Vientiane y Sur de Laos

Del 13 al 21 de Diciembre
Ruta: Vientiane, Don Khon ( Si Phan Don), Champasak, Pakse.

El día 11 de Diciembre, tras un viaje de 6 horas en taxi de línea, llegamos de nuevo a Luang Prabang.

Después de unos cuantos días en el norte, sintiéndonos aislados de todo, volvimos a valorar el tener luz, agua caliente e internet. Nos regalamos un buen hotel, en parte para celebrar el cumple de Xavi que era al día siguiente. El cumpleaños lo celebramos con Ester y Guillem, y 3 suizos que habíamos conocido en el norte de Laos. Un cumpleaños inolvidable, delante del Mekong, con pastel laosiano y velas incluidas.




El día 13 llegábamos a Vientiane, capital de Laos. Es una de las capitales más tranquilas del mundo, dominada por el Mekong, y que ya habíamos confirmado como tal en nuestra primera incursión a Laos en noviembre. Pero esta vez, y por primera vez en su historia, la ciudad y el país estaba viviendo la euforia de unos juegos olímpicos.

Del 5 al 17 de diciembre se han celebrado los South-East Asian Games ( SEA Games) en Vientiane, las olimpiadas del sud-este asiático que se celebran cada dos años y donde participan 11 países: Laos, Vietnam, Camboya, Tailandia, Myanmar, Malaysia, Singapur, Indonesia, Timor Oriental, Filipinas y Brunei. Por todo el país la gente ha estado enganchada a la televisión, y ha abarrotado los bares…ambientazo.
Todo el país vibraba con el cántico: Lao su su!! ( Vamos Laos!!).

Nosotros, como buenos invitados, también animábamos a Laos en sus partidos, sobre todo en los de futbol, petanca o footvolley, los deportes que causan más sensación en el país.

Fue muy especial, porque nos recordó al espíritu olímpico de Barcelona ’92…pero a lo asiático. En Barcelona teníamos a Cobi, aquí teníamos a Champi y Champa, las mascotas oficiales. Una pareja de elefantes, ya que en Laos, los elefantes son animales sagrados y símbolo de buena suerte.



Estuvimos todo el día inmersos en este ambientillo, animando por las calles, y animando a cualquier país cuyos seguidores se nos plantaran por delante. Laos, su su! Vietnam, su su! Y con estos últimos fue con los que pasamos el mejor rato compartiendo unas beer lao en un bar de los alrededores del estadio. Eran una marea roja, todos vestidos con las mismas camisetas, gorras…. Conocimos hasta a Mr.Vietnam, el equivalente de Manolo el del Bombo.




Nos gustó el buen rollo y el deportivismo que se respiraba en el ambiente, libre de toda tensión y con las calles multicolores . Al ser Vitentiane una capital muy pequeña, nos permitió presenciar el ir y venir de prensa, participantes y seguidores de todos los países.

Existe hasta la clásica reventa de entradas en las competiciones que tenían que pagarse ( muchas eran gratuítas), algo paradójico en las formas de hacer comunistas.
Aún así, el gobierno ha hecho pagar a todos los habitantes de Laos 20 mil kits por persona (unos 2 dólares). Será para implicarles en el evento, aún para cuando la gran mayoría del país ve a su capital como territorio muy lejano, desconocido, y solo podrá disfrutarlo por la tele, si hay suerte.

El ranking medallero ha sido Tailandia, Vietnam y Malaysia, las tres potencias del sud-este asiático.

Desde Vientiane, nuestra intención era viajar a la región más al sur, Si Phan Don ( 4mil islas), frontera con Cambodja. Siguiendo el curso del Mekong llegamos a un delta enorme de 17km de ancho formado por islas e islotes…dicen que en temporada seca se forman unas 4000 islas. El delta, es además residencia del raro delfín Irawaddy, y del que solo quedan 100 ejemplares.

El Mekong. El magnífico y soñado Mekong. La columna vertebral del sud-este asiático, que enriquece todo a su paso, alimenta a su gente y da vida a todo a su alrededor.
Desde su nacimiento en las crestas de los altiplanos tibetanos y hasta el delta del Mekong en Vietnam, el río va integrándose hasta convertirse en piedra angular para los 5 países que traviesa durante más de 4.000 kilómetros.
Para Laos, este río supone si cabe un poco más; Laos es un cruce entre países, sin costa, por lo que la vida es puramente ribereña, y todo gira alrededor del río: la fertilidad, las proteínas, la higiene, la diversión, la luz….la vida. Además, es el río el que domina la topografía del país, y fue el Mekong el que permitió liberar las regiones laosianas en dominio tailandés, cuando Francia reclamó todas las tierras al este del Mekong como propias.

Llegamos a las 4 mil islas después de un viaje de 12 horas con un sleeper bus, parecido más a un bunquer móvil que a un lujoso sleeper como pensábamos.
Después de muchos días, volvíamos a sentir ese calor asiático que ya añorábamos. Calor, palmeras y un paraíso de la tranquilidad. Llegábamos a Don Khon, la isla más sureña. Buscamos unos bungalows delante del río con terraza y hamacas. Desde la habitación disfrutamos del río, su increíble vida constante, la vegetación tropical, las puestas de sol y una calma exquisita. Dejábamos pasar las horas embobados con el paisaje.




Hicimos excursiones en bicicleta por Don Khon y sus arrozales, viendo cascadas; las waterfalls!! Son uno de los reclamos turísticos por excelencia en Asia. Pudimos sentir la corriente del Mekong intentando hacer kayaking casero los cuatro en un barquito. Aquél día no llegamos muy lejos, lo justo hasta encontrar un bar, tomar algo y dar media vuelta... Con lo fácil que es navegar un río con la corriente a favor! El último día probamos de ir en barco con barquero para ver a los delfines de agua dulce, que tuvimos la suerte de ver…con los pocos que hay.



Fuimos también a la isla de enfrente, pasando por un puente francés hasta llegar a Don Det. Don det está perdiendo su esencia, y se está convirtiendo en mucho más una isla fiestera de bares, luces, música, internets, llena de farangs y lejos de lo que buscábamos…Farang city, que la llaman.



Y tras desconectar de todo casi una semana, aprovechamos los dos últimos días para visitar Champasak y las ruinas de Wat Phu, lo que fue un imperio Angkor hace 1.500 años.

El complejo es grande y tienes que ponerle imaginación al tema ya que está casi todo en ruinas, pero está en un lugar con muy buenas vistas. Es Patrimonio de la Humanidad desde el 2001. Todo la región debe vivir de este legado, ya que el pueblo en sí es como un pueblo fantasma. A las 9 de la noche todo está cerrado y desierto, como si fuera madrugada.



Tras 26 días dejamos Laos y volvemos a cruzar la frontera con Tailandia en Chong Mek , dirección Bangkok en tren; para pasar las Navidades y fin de año con una parte de la familia y en manga corta. Un concepto diferente de navidades.

sábado, 12 de diciembre de 2009

Nord de Laos

Del 28 de Novembre al 11 de Desembre
Ruta: Friendship Bridge Nong Khai, Vang Vieng, Luang Prabang, Luang Nam Tha, Muang Sing, Udomxay, Muang Khua, Muang Gnoi, Luang Prabang

El dia 28 de Novembre vam tornar a entrar a Laos, aquest cop amb el Guillem i l’Ester. Farem tot el país amb ells. També estan viatjant per molt temps i coincidim per fer un país junts.

Laos és un dels 20 paísos més pobres del món i un dels més tranquils. El 70% del país és bosc selvàtic bastant verge, però que té amenaces latents provocades per la desforestació massiva i el projecte de construcció de diverses preses hidroelèctriques; projectes que han de dinamitzar el país però que sembla que no tenen en compte cap tipus d’impacte mediambiental.

És curiós, però la petanca és un dels esports nacionals.



Laos va ser un bastió comunista durant molts anys, que va renéixer en el context de la Guerra Freda. I tot i que ara és un país “democràtic” els comunistes segueixen al govern. Poc a poc es van obrint i adaptant un model dual comunista-capitalista seguint l’exemple de la Xina, convertit ara en el principal inversor del país.



Es va obrir al turisme fa uns 20 anys, i per tant encara és molt verge turísticament parlant i amb poca infraestructura...Malgrat tot, Laos està preocupant-se per preservar, davant de tot, la seva cultura. La majoria de pobles i de gent encara no estan corromputs pel turisme de mala qualitat com a Tailàndia, el que fa de Laos estar en el ranking de països més autèntics del Sud-est Asiàtic.



El 80% de la gent bàsicament viu encara del camp, amb una agricultura no mecanitzada. No hi ha infraestructures sanitàries i les carreteres son més aviat camins secundaris. Ha estat el país més bombardejat del món (2 milions de bombes en 9 anys) durant la guerra secreta dels EEUU contra el comunisme.

Moltes de les bombes herència d’aquella guerra no van explotar i per tant encara és molt perillós fer trekkings per el teu compte en algunes zones del país, principalment per la plana de les gerres ( Plain of Jars), al centre del país.

Vam començar el viatge en bus local...unes quantes hores i arribem a Vang Vieng per fer una escala de un dia. Vam aprofitar per veure el Barça-Madrid. Ens van tancar un bar per nosaltres i mentre les dones del bar dormien al costat nostra nosaltres celebràvem amb el Guillem i l’Ester la victòria del Barça a les 3 matí...com a casa. Molt curiós.

El dia 30, unes quantes hores mes de bus direcció Nord i arribem finalment a Luang Prabang.
És una ciutat Patrimoni de la Humanitat des del 1995; ciutat històrica i sagrada i que va ser capital del gran regne dels Lang Xang. Té algun dels temples més importants del país i la concentració més gran de monjos i novicis de Laos.

La ciutat té molt d’encant. Està situada entre els rius Mekong i Nam Ou. La influència francesa encara té molt pes en la arquitectura i el ritme de vida. Els edificis són baixos i elegants, pots trobar creppes, bon cafè, pastissos i tot en general està net i ciudat. ÉS un bon lloc per estar un parell de dies.



Ja a Desembre vam pujar més cap al nord-oest. Després de 10 hores de bus local, on s’aplica el “donde caben 2 caben 10”arribem a Luang Nam Tha. És un poble situat en la NPA (National Protected Area) més gran del Sud-Est Asiàtic. Nam Tha, com a poble no té res d’especial, és només un lloc des d’on preparar excursions.

Laos s’ha posicionat molt bé com a paradís del eco-turisme i turisme sostenible. A Laos encara hi viuen moltes ètnies que es poden visitar fent trekkings , sobretot al nord i nord-oest. Part dels diners que pagues pel trekking van destinats a projectes d’ajuda als poblats de les ètnies, perduts del món, i a projectes per reeducar-los i ensenyar-los noves formes de cultiu a part del opi, principal font d’ingressos de les ètnies durant molts anys.

De Nam Tha, vam agafar un altra bus per anar encara més al nord. A Muang Sing. Un poble casi tocant a la Xina on no hi havien gairebé turistes. Allà ens sentíem realment aïllats i perduts de tot. En aquest poble s’hi cultivava opi fins al 2000, i al 2006 va ser “eradicat” per complet. És un poble destartalat ple d’adictes al opi, on només arribar ens van venir olors sospitoses... Bàsicament han sigut la ètnia dels akha la que històricament es dedicaven al seu cultiu, i qui ara tenen més problemes per buscar altres formes de subsistència i qui necessiten més ajuda per desenganxar-s’hi.

Muang Sing està rodejat de muntanyes plenes de poblats de diferents ètnies. Això fa que el seu mercat diari sigui un dels més autèntics que hem vist a l’Asia. Un festival de colors i ètnies , totes vestides de forma autòctona, no pels turistes, que van al mercat a vendre els seus productes. Impressionant!!



A Laos, la ètnia majoritària són els Lao, seguits dels Tai Damm, Akha i Hmong.

Aquest mateix dia vam fer un trekking per veure diferents ètnies: thai dam, thai nue, thai lue, akha puli, akha pelin i yao. Els Akha els havíem vist ja a Tailàndia i Birmània, tot i que aquí són diferents en quan a la forma de vestir. Aquest cop ens va agradar conèixer als Yao. Com totes les ètnies, els Yao originalment provenen de la Xina, però en tot Laos només queden 4 poblats. Són gent molt amable i simpàtica, a diferència dels Akha que estan molt més curtits i tenen un semblant dur, però són ells els millors comerciants i treballadors.



Els Yao són els més nets; es dutxen cada dia i se’ls pot diferenciar per la elegant jaqueta amb bufanda vermella que porten les dones grans. Viuen en caixes baixes i conviuen amb els esperits a casa seva. Son purament animistes.



Durant el trekking vam travessar uns paisatges espectaculars, plens de plantacions d’arròs, però del que creix en zones seques (amb un gra més marronós) i molts camps de canya de sucre i cautxú. Menys l’arròs, la resta de plantacions no són autòctones de Laos. S’hi estan cultivant milers d’hectàrees per tota la regió del Nord, ja que la Xina els hi assegura la seva compra. Aquesta influència de la Xina està destrossant el ecosistema de flora i fauna de Laos. És molt estrany ja aquestes plantacions es fan a la NPA (National Protected Area), però són collites i vendes segures.

El dia 7 vam tornar a Nam Tha. D’allà vam creuar Laos 10 hores cap al nord-est fins a Muang Khua. Pensàvem fins ara que els busos al país anaven plens , però aquest desplaçament ja va superar els límits: anàvem 30 persones i 50 sacs de arròs en un bus de 15 persones. Una experiència molt recomanable per conèixer la cultura del país.

Muang Khua també està perdut de tot. Aquí vam passar una nit i al dia següent vam agafar un mini vaixell pel Nam Ou cap al sud.

Després de 3 hores arrivem a Muang Gnoi. Un poblet molt petit, on hi viuen 104 famílies, situat al costat del riu Nam Ou i envoltat de selva i de formacions càrstiques. Només te un parell de carrers, no estan ni asfaltats, no hi ha ni cotxes ni motos, només té llum 3 hores al dia i no hi ha aigua calenta... sort de la herbal sauna laosiana casolana a la que vam anar. S’hi respira una calma increïble i conserva tota l’essència. És dels pobles que més ens ha agradat del sud-est asiàtic per estar fent res.



El dia 11 vam agafar un vaixell per anar de nou a Luang Prabang i anar direcció sud de Laos

martes, 1 de diciembre de 2009

Nong Khai II part

Les últimes dues setmanes de novembre les hem dedicat enterament a Nong Khai. Han estat uns dies molt intensos. Quan vam arribar a Nong Khai , després de 3 mesos en ruta, se’ns feia estrany reduir el ritme trepidant de conèixer llocs nous cada dia i haver d’establir-nos un mes al mateix lloc.

Finalment aquestes 4 setmanes a Nong Khai se’ns han quedat curtes. No hem viatjat pròpiament però ha resultat una experiència igual o més increïble que ens ha permés conèixer a fons la gent i la cultura isan-tailandesa i participar en un programa de voluntariat.

Amb els nens hem invertit molta energia. Ha estat un repte del que hem après moltíssim; en essència, quan no tens res, ho valores molt més tot. Els nens aquí rarament ploren, son forts i saben valorar molt més les petites coses. Ajuden als pares, obeeixen en tot, òbviament els agrada jugar, i saben entretenir-se amb qualsevol cosa. Els nens a la nostra societat moltes vegades s’avorreixen tenint-ho tot. S’ajuden entre ells, i no tenen enveja per lo que té el company si ells no ho tenen. Simplement, son feliços amb el que tenen.



L’intent d’ensenyar ha sigut dur sobretot amb els més petits, que pràcticament desconeixen el nostre alfabet. A vegades tornàvem a casa una mica frustrats en l’aspecte educatiu. On més hem vist un petit progrés és a l’escola més rural, on els nens realment volien aprendre. Nosaltres els hi hem donat molt i ells ens han tornat moltíssim.



Vam conèixer de ben a prop la corrupció del sistema educatiu tailandès. A l’escola Dong Chareum el petit subsidi del govern per l’alimentació dels nens, se’l quedava el director...directe a la seva butxaca, així que els nens de les famílies, molt pobres, tenien que portar el dinar de casa. És un petit exemple de com funciona el sistema educatiu tailandès, on l’educació dels nens potser ocupa el 4t lloc en importància. Primer són els formalismes, la burocràcia, el quedar bé amb els que estan a dalt... És impressionant veure com els nens perden hores lectives; sembla algo normal i sense importància.

Totes aquestes injustícies son conegudes, però aquesta societat no està educada per la queixa. Són sirvents i respectuosos, i mai qüestionaran la feina d’un superior. Els professors i les famílies podrien rebel•lar-se per canviar les coses, però no ho faran, ja que saben que sortirien malparats si ho intentessin. El govern mai destituirà a un director, ja que son nomenats directament per ells.
Només gràcies a donacions privades i a l’ajuda de professors voluntaris els nens de Dong Chareum reben una educació decent, no es mullen a la classe quan plou, o poden tenir material escolar. Nosaltres vam voler col•laborar en aquestes donacions, comprant als nens roba i material.

L’últim dia de classe a les 2 escoles va ser molt emotiu. Els nens ens van omplir de regals, dibuixos, rams de flors i fotos oficials amb tota l’escola. Ens va impressionar rebre dibuixos de nens de 6 anys que ens desitjaven molta sort a la nostra vida, comentari molt madur no propi de nens tan petits.
Tots els nens van anar a dir-nos adéu a la porta de l’escola, algun nen plorant: “teacher don’t go home”, “teacher i will miss you”,... ens va fer molta pena deixar-los.




Dels monjos vam seguir aprenent moltíssim. Ens van convidar a veure la seva universitat, i vam anar a visitar-la. Ens van dir que aproximadament hi va un farang (blanc) cada any..així que érem l’atracció del dia. La universitat està perduda al bosc, és nova, i molt ben equipada. Ens van ensenyar la biblioteca, les classes, la sala de meditació, el bosc on fan els campaments de meditació... Molt interessant.

Per facilitat de comunicació, als que més parlaven anglès els hi vam agafar molt carinyo. Ells preguntaven de tot sobre nosaltres; el nostre país, costums, política...estan àvids de conèixer. I nosaltres a canvi hem fet un master sobre budisme, dharma, meditació, cultura i tradicions tailandeses.

Els hi vam regalar una foto nostra amb tots ells que els hi va fer molta il•lusió. Per sort amb ells podrem seguir mantenint contacte via mail. La foto i qualsevol objecte els hi tenia que donar el Xavi, ja que la Tània com a dona no pot donar-los cap cosa, ni pot tocar-los....això creava situacions molt divertides a les classes. Aquestes normes no son perquè siguin masclistes, ja que al budisme la dona ocupa un paper igual o superior al home. Així que no els hi vam poder fer una abraçada com a comiat : )



Durant la segona quinzena de novembre a Nong Khai es va celebrar el festival xinès. Un desplegament de color i cultura xinesa pels carrers de la ciutat. Hi vam anar amb l’Earth i la Beau, els nostres amics tailandesos, amb els que hem compartit molts moments i tota la seva família ens ha tractat com un més.




Un dissabte ens van convidar a sopar fora, a la barbacoa coreana, molt típic a la ciutat, on tens una barbacoa a la propia taula i et vas fent la carn i les verdures que vulguis. Tot el que puguis menjar per només 2€. Després vam anar a casa seva a prendre unes cerveses. A la una del matí, el pare va anar a despertar a tota la família, ens va portar al matadero, va comprar 3 kg de carn fresquíssima, ja que acabaven de matar als animals, i vam tornar a casa a fer una barbacoa a les 2 del matí després d’haver sopat ja...molt curiós. És una tradició típica Isan (la regió del nord de Tailàndia on està Nong Khai). Tothom estava dormint i tothom es va despertar per menjar i en acabat a tornar a dormir.

La última setmana van arribar a Nong Khai el Guillem i l’Ester, fantàstic trobar-te amb amics a l’altra punta del mon. Amb ells farem Laos.

L’últim dia gran festa de comiat. Vam cuinar truita de patata, pa amb tomàquet, i vam obrir l’últim paquet de pernil que ens quedava. Un autèntic luxe. Vam fer un gran sopar amb tota la família tailandesa. Després vam anar al Bar-Nana, la discoteca més famosa de Nong Khai...res a envejar a les de barcelona... i casi sense voler-ho ja marxem.



Han estat 4 setmanes inoblidables a una ciutat encantadora, on hem estat com a casa, on hem fet amics tailandesos, d’Austràlia, California, Holanda, França, Suècia...on hem intentat ensenyar, on hem après moltíssim dels nens, del sistema educatiu, dels monjos, del budisme, de la cultura tai, on hem trobat el millor menjar de tot tailandia, on ens feia mandra estar al començament...i d’on ara marxem amb molta pena i amb molts bons records.

Next country... Laos.