Finalment aquestes 4 setmanes a Nong Khai se’ns han quedat curtes. No hem viatjat pròpiament però ha resultat una experiència igual o més increïble que ens ha permés conèixer a fons la gent i la cultura isan-tailandesa i participar en un programa de voluntariat.
Amb els nens hem invertit molta energia. Ha estat un repte del que hem après moltíssim; en essència, quan no tens res, ho valores molt més tot. Els nens aquí rarament ploren, son forts i saben valorar molt més les petites coses. Ajuden als pares, obeeixen en tot, òbviament els agrada jugar, i saben entretenir-se amb qualsevol cosa. Els nens a la nostra societat moltes vegades s’avorreixen tenint-ho tot. S’ajuden entre ells, i no tenen enveja per lo que té el company si ells no ho tenen. Simplement, son feliços amb el que tenen.
L’intent d’ensenyar ha sigut dur sobretot amb els més petits, que pràcticament desconeixen el nostre alfabet. A vegades tornàvem a casa una mica frustrats en l’aspecte educatiu. On més hem vist un petit progrés és a l’escola més rural, on els nens realment volien aprendre. Nosaltres els hi hem donat molt i ells ens han tornat moltíssim.
Vam conèixer de ben a prop la corrupció del sistema educatiu tailandès. A l’escola Dong Chareum el petit subsidi del govern per l’alimentació dels nens, se’l quedava el director...directe a la seva butxaca, així que els nens de les famílies, molt pobres, tenien que portar el dinar de casa. És un petit exemple de com funciona el sistema educatiu tailandès, on l’educació dels nens potser ocupa el 4t lloc en importància. Primer són els formalismes, la burocràcia, el quedar bé amb els que estan a dalt... És impressionant veure com els nens perden hores lectives; sembla algo normal i sense importància.
Totes aquestes injustícies son conegudes, però aquesta societat no està educada per la queixa. Són sirvents i respectuosos, i mai qüestionaran la feina d’un superior. Els professors i les famílies podrien rebel•lar-se per canviar les coses, però no ho faran, ja que saben que sortirien malparats si ho intentessin. El govern mai destituirà a un director, ja que son nomenats directament per ells.
Només gràcies a donacions privades i a l’ajuda de professors voluntaris els nens de Dong Chareum reben una educació decent, no es mullen a la classe quan plou, o poden tenir material escolar. Nosaltres vam voler col•laborar en aquestes donacions, comprant als nens roba i material.
L’últim dia de classe a les 2 escoles va ser molt emotiu. Els nens ens van omplir de regals, dibuixos, rams de flors i fotos oficials amb tota l’escola. Ens va impressionar rebre dibuixos de nens de 6 anys que ens desitjaven molta sort a la nostra vida, comentari molt madur no propi de nens tan petits.
Tots els nens van anar a dir-nos adéu a la porta de l’escola, algun nen plorant: “teacher don’t go home”, “teacher i will miss you”,... ens va fer molta pena deixar-los.
Dels monjos vam seguir aprenent moltíssim. Ens van convidar a veure la seva universitat, i vam anar a visitar-la. Ens van dir que aproximadament hi va un farang (blanc) cada any..així que érem l’atracció del dia. La universitat està perduda al bosc, és nova, i molt ben equipada. Ens van ensenyar la biblioteca, les classes, la sala de meditació, el bosc on fan els campaments de meditació... Molt interessant.
Per facilitat de comunicació, als que més parlaven anglès els hi vam agafar molt carinyo. Ells preguntaven de tot sobre nosaltres; el nostre país, costums, política...estan àvids de conèixer. I nosaltres a canvi hem fet un master sobre budisme, dharma, meditació, cultura i tradicions tailandeses.
Els hi vam regalar una foto nostra amb tots ells que els hi va fer molta il•lusió. Per sort amb ells podrem seguir mantenint contacte via mail. La foto i qualsevol objecte els hi tenia que donar el Xavi, ja que la Tània com a dona no pot donar-los cap cosa, ni pot tocar-los....això creava situacions molt divertides a les classes. Aquestes normes no son perquè siguin masclistes, ja que al budisme la dona ocupa un paper igual o superior al home. Així que no els hi vam poder fer una abraçada com a comiat : )
Durant la segona quinzena de novembre a Nong Khai es va celebrar el festival xinès. Un desplegament de color i cultura xinesa pels carrers de la ciutat. Hi vam anar amb l’Earth i la Beau, els nostres amics tailandesos, amb els que hem compartit molts moments i tota la seva família ens ha tractat com un més.
Un dissabte ens van convidar a sopar fora, a la barbacoa coreana, molt típic a la ciutat, on tens una barbacoa a la propia taula i et vas fent la carn i les verdures que vulguis. Tot el que puguis menjar per només 2€. Després vam anar a casa seva a prendre unes cerveses. A la una del matí, el pare va anar a despertar a tota la família, ens va portar al matadero, va comprar 3 kg de carn fresquíssima, ja que acabaven de matar als animals, i vam tornar a casa a fer una barbacoa a les 2 del matí després d’haver sopat ja...molt curiós. És una tradició típica Isan (la regió del nord de Tailàndia on està Nong Khai). Tothom estava dormint i tothom es va despertar per menjar i en acabat a tornar a dormir.
La última setmana van arribar a Nong Khai el Guillem i l’Ester, fantàstic trobar-te amb amics a l’altra punta del mon. Amb ells farem Laos.
L’últim dia gran festa de comiat. Vam cuinar truita de patata, pa amb tomàquet, i vam obrir l’últim paquet de pernil que ens quedava. Un autèntic luxe. Vam fer un gran sopar amb tota la família tailandesa. Després vam anar al Bar-Nana, la discoteca més famosa de Nong Khai...res a envejar a les de barcelona... i casi sense voler-ho ja marxem.
Han estat 4 setmanes inoblidables a una ciutat encantadora, on hem estat com a casa, on hem fet amics tailandesos, d’Austràlia, California, Holanda, França, Suècia...on hem intentat ensenyar, on hem après moltíssim dels nens, del sistema educatiu, dels monjos, del budisme, de la cultura tai, on hem trobat el millor menjar de tot tailandia, on ens feia mandra estar al començament...i d’on ara marxem amb molta pena i amb molts bons records.
Next country... Laos.
0 comentarios:
Publicar un comentario