Ruta: Friendship Bridge Nong Khai, Vang Vieng, Luang Prabang, Luang Nam Tha, Muang Sing, Udomxay, Muang Khua, Muang Gnoi, Luang Prabang
El dia 28 de Novembre vam tornar a entrar a Laos, aquest cop amb el Guillem i l’Ester. Farem tot el país amb ells. També estan viatjant per molt temps i coincidim per fer un país junts.
Laos és un dels 20 paísos més pobres del món i un dels més tranquils. El 70% del país és bosc selvàtic bastant verge, però que té amenaces latents provocades per la desforestació massiva i el projecte de construcció de diverses preses hidroelèctriques; projectes que han de dinamitzar el país però que sembla que no tenen en compte cap tipus d’impacte mediambiental.
És curiós, però la petanca és un dels esports nacionals.
Laos va ser un bastió comunista durant molts anys, que va renéixer en el context de la Guerra Freda. I tot i que ara és un país “democràtic” els comunistes segueixen al govern. Poc a poc es van obrint i adaptant un model dual comunista-capitalista seguint l’exemple de la Xina, convertit ara en el principal inversor del país.
Es va obrir al turisme fa uns 20 anys, i per tant encara és molt verge turísticament parlant i amb poca infraestructura...Malgrat tot, Laos està preocupant-se per preservar, davant de tot, la seva cultura. La majoria de pobles i de gent encara no estan corromputs pel turisme de mala qualitat com a Tailàndia, el que fa de Laos estar en el ranking de països més autèntics del Sud-est Asiàtic.
El 80% de la gent bàsicament viu encara del camp, amb una agricultura no mecanitzada. No hi ha infraestructures sanitàries i les carreteres son més aviat camins secundaris. Ha estat el país més bombardejat del món (2 milions de bombes en 9 anys) durant la guerra secreta dels EEUU contra el comunisme.
Moltes de les bombes herència d’aquella guerra no van explotar i per tant encara és molt perillós fer trekkings per el teu compte en algunes zones del país, principalment per la plana de les gerres ( Plain of Jars), al centre del país.
Vam començar el viatge en bus local...unes quantes hores i arribem a Vang Vieng per fer una escala de un dia. Vam aprofitar per veure el Barça-Madrid. Ens van tancar un bar per nosaltres i mentre les dones del bar dormien al costat nostra nosaltres celebràvem amb el Guillem i l’Ester la victòria del Barça a les 3 matí...com a casa. Molt curiós.
El dia 30, unes quantes hores mes de bus direcció Nord i arribem finalment a Luang Prabang.
És una ciutat Patrimoni de la Humanitat des del 1995; ciutat històrica i sagrada i que va ser capital del gran regne dels Lang Xang. Té algun dels temples més importants del país i la concentració més gran de monjos i novicis de Laos.
La ciutat té molt d’encant. Està situada entre els rius Mekong i Nam Ou. La influència francesa encara té molt pes en la arquitectura i el ritme de vida. Els edificis són baixos i elegants, pots trobar creppes, bon cafè, pastissos i tot en general està net i ciudat. ÉS un bon lloc per estar un parell de dies.
Ja a Desembre vam pujar més cap al nord-oest. Després de 10 hores de bus local, on s’aplica el “donde caben 2 caben 10”arribem a Luang Nam Tha. És un poble situat en la NPA (National Protected Area) més gran del Sud-Est Asiàtic. Nam Tha, com a poble no té res d’especial, és només un lloc des d’on preparar excursions.
Laos s’ha posicionat molt bé com a paradís del eco-turisme i turisme sostenible. A Laos encara hi viuen moltes ètnies que es poden visitar fent trekkings , sobretot al nord i nord-oest. Part dels diners que pagues pel trekking van destinats a projectes d’ajuda als poblats de les ètnies, perduts del món, i a projectes per reeducar-los i ensenyar-los noves formes de cultiu a part del opi, principal font d’ingressos de les ètnies durant molts anys.
De Nam Tha, vam agafar un altra bus per anar encara més al nord. A Muang Sing. Un poble casi tocant a la Xina on no hi havien gairebé turistes. Allà ens sentíem realment aïllats i perduts de tot. En aquest poble s’hi cultivava opi fins al 2000, i al 2006 va ser “eradicat” per complet. És un poble destartalat ple d’adictes al opi, on només arribar ens van venir olors sospitoses... Bàsicament han sigut la ètnia dels akha la que històricament es dedicaven al seu cultiu, i qui ara tenen més problemes per buscar altres formes de subsistència i qui necessiten més ajuda per desenganxar-s’hi.
Muang Sing està rodejat de muntanyes plenes de poblats de diferents ètnies. Això fa que el seu mercat diari sigui un dels més autèntics que hem vist a l’Asia. Un festival de colors i ètnies , totes vestides de forma autòctona, no pels turistes, que van al mercat a vendre els seus productes. Impressionant!!
A Laos, la ètnia majoritària són els Lao, seguits dels Tai Damm, Akha i Hmong.
Aquest mateix dia vam fer un trekking per veure diferents ètnies: thai dam, thai nue, thai lue, akha puli, akha pelin i yao. Els Akha els havíem vist ja a Tailàndia i Birmània, tot i que aquí són diferents en quan a la forma de vestir. Aquest cop ens va agradar conèixer als Yao. Com totes les ètnies, els Yao originalment provenen de la Xina, però en tot Laos només queden 4 poblats. Són gent molt amable i simpàtica, a diferència dels Akha que estan molt més curtits i tenen un semblant dur, però són ells els millors comerciants i treballadors.
Els Yao són els més nets; es dutxen cada dia i se’ls pot diferenciar per la elegant jaqueta amb bufanda vermella que porten les dones grans. Viuen en caixes baixes i conviuen amb els esperits a casa seva. Son purament animistes.
Durant el trekking vam travessar uns paisatges espectaculars, plens de plantacions d’arròs, però del que creix en zones seques (amb un gra més marronós) i molts camps de canya de sucre i cautxú. Menys l’arròs, la resta de plantacions no són autòctones de Laos. S’hi estan cultivant milers d’hectàrees per tota la regió del Nord, ja que la Xina els hi assegura la seva compra. Aquesta influència de la Xina està destrossant el ecosistema de flora i fauna de Laos. És molt estrany ja aquestes plantacions es fan a la NPA (National Protected Area), però són collites i vendes segures.
El dia 7 vam tornar a Nam Tha. D’allà vam creuar Laos 10 hores cap al nord-est fins a Muang Khua. Pensàvem fins ara que els busos al país anaven plens , però aquest desplaçament ja va superar els límits: anàvem 30 persones i 50 sacs de arròs en un bus de 15 persones. Una experiència molt recomanable per conèixer la cultura del país.
Muang Khua també està perdut de tot. Aquí vam passar una nit i al dia següent vam agafar un mini vaixell pel Nam Ou cap al sud.
Després de 3 hores arrivem a Muang Gnoi. Un poblet molt petit, on hi viuen 104 famílies, situat al costat del riu Nam Ou i envoltat de selva i de formacions càrstiques. Només te un parell de carrers, no estan ni asfaltats, no hi ha ni cotxes ni motos, només té llum 3 hores al dia i no hi ha aigua calenta... sort de la herbal sauna laosiana casolana a la que vam anar. S’hi respira una calma increïble i conserva tota l’essència. És dels pobles que més ens ha agradat del sud-est asiàtic per estar fent res.
El dia 11 vam agafar un vaixell per anar de nou a Luang Prabang i anar direcció sud de Laos
0 comentarios:
Publicar un comentario