Japó I 4:20

Del 10 de febrer al 23 de febrer

Ruta: Tokio-Kyoto-Nara-Takayama-Tokio

Yokoso Japan!

Últim país d’Àsia en el nostre viatge, i no podíem marxar d’ altra millor manera que visitant un dels països més autèntics i sorprenents del continent asiàtic : el Japó. Un país on la cultura més tradicional conviu amb la més avançada modernitat creant un contrast increïble, que va superar les nostres expectatives i ens va sorprendre a cada minut.

El dia 10 de febrer, vam arribar a Tokio Narita amb un vol procedent des de Hong Kong. Per primer cop algú ens esperava a l’aeroport en aquest viatge : els nostres amics de Granada, la Vane i l’Arturo amb cartell de benvinguda inclòs.

Vam activar el Japan Rail, el pass per viatjar amb tren per tot Japó, i que val molt la pena si vols moure’t pel país ja que els transports són molt cars, i vam anar direcció Tokio. Ens va costar arribar a la parada de metro de la nostra guesthouse, ja que moure’t pels metros i trens japonesos és una aventura, però més fàcil del que pot semblar, primer per la extrema amabilitat dels japonesos, que fan l’impossible per ajudar-te i segon perquè molts cartells estan ja en alfabet occidental.



El segon dia vam agafar el tren bala Shinkansen, a més de 300km/h direcció Kyoto, al centre del país i la capital cultural del Japó. La xarxa ferroviària japonesa pot presumir de ser una de les més eficients i avançades del món, i anar en tren bala és una experiència en sí mateixa. Els trens i metros són tan puntuals que funcionen al segon.

Vam arribar al ryokan (hotel típic japonès) amb l’ajuda d’una família després de 40min caminant sense rumb ja que les indicacions d’aquesta guesthouse no oferia cap tipus de referència. Aquell dia el vam dedicar a explorar una mica la ciutat i assecar la roba, ja que vam arribar xops.

Kyoto va ser la capital del Japó durant més de 1000 anys, fins l’any 1868, quan la capital va passar a Tokio en l’anomenada Revolució Meiji. Té un gran patrimoni, i per això va sortir airosa de la guerra, sent l’única ciutat que no va ser bombardejada...conserva tota la arquitectura antiga difícil de trobar a molts llocs de Japó.



Té alguns dels temples budistes, sintoistes, jardins i palaus més importants de tot el país. És on pots viure i veure de més aprop la cultura tradicional japonesa , sempre convivint amb la màxima modernitat actual en la que viuen els japos. Una de les ciutats més maques d’Àsia.

El primer dia vam visitar el palau reial, molt reconstruït. També vam visitar el castell de Nijo, construït com a lloc de residencia del shogun Tokugawa, els governants militars del país, o també coneguts com a samurais. Pura arquitectura zen, amb portes que són panells laterals que creen diferents espais, tatamis, i un terra fet a proba de ninjes, ja que el castell té els anomenats “ suelo del ruiseñor” que al trepitjar fa un soroll com a ocells piulant per informar el castell de possibles intrusos.

Després vam visitar el barri de Gion, el barri antic per excel•lència. És el barri que conserva l’arquitectura de fusta més tradicional de Kyoto i on encara pots trobar-te amb les poques geishes i les maikes ( aprenents de geisha) que queden al Japó.
Les geishes son una casta de dones particularment escollides, que dominen l’art de la conversació, la música, la poesia, els jocs d’atzar, literatura, ikebana, la cerimònia del té, la dansa.......el seu ofici és entretenir als senyors, sobretot homes de negocis, que sol•liciten els seus serveis, amb honoraris que poden arribar fins a 3000 dòlars per una nit. És un ofici molt respectat i venerat i són una part molt important de la cultura del Japó. Te les pots creuar pel carrer amb algun client, tot i que no es deixen veure gaire per el carrer.

El barri de Gion té també carrers mítics com el carrer Pontocho, un carreret de no més de 2m d’ample però conté una vida nocturna de les més animades de la ciutat amb molts bars, restaurants i ochayas ( cases per prendre el cerimoniós té verd japonès). Els carrers del barri són típicament japonesos, amb cases amb portes corredisses de fusta que deixen només deixen entreveure el que hi ha dins...pel que fa difícil saber si entres a un restaurant o un bar de cites.



Per la nit, vam sopar a un Kaitenzushi, un tren de sushi giratori. Aparentment, el funcionament per menjar és fàcil; tu agafes el que vols menjar del tren giratori i a menjar. Però teníem una pantalla d’ordinador en el que havíem d’anar registrant tots els moviments, i sense anglès, tot era una mica còmic, ja que no aconseguíem fer-lo funcionar. Vam acabar tirant te en pols al sushi. Al Japó res funciona com creus.

Per sort els restaurants tenen exposats ficticis de tots els plats de la carta, així que només has d’anar i assenyalar el que vols.

El dia següent vam invertir tot el dia a visitar amb bicicleta alguns dels temples i jardins més importants de la ciutat.

Els japonesos estimen profundament la naturalesa i viuen en consonància amb ella. Un dels màxims exponents d’aquesta passió per la natura, son els seus jardins, tant secs com humits.

Vam visitar el jardí sec Daisen-In, del S.XVI. És un dels jardins zens més importants del món. Els jardins zen japonesos son inspiradors arreu del món. El creador de Daisen-In va intentar expressar en aquest jardí l’esperit del zen a través només de roques i sorra.
És un espai de simbologia màxima del cicle de vida, des de la creació fins a ho més etern, simbolitzat per l’oceà sense roques, que són els obstacles de la vida. La calma que es respira en el jardí és com per quedar-te a meditar unes hores. Se’t ordenen les idees.



Després vam apropar-nos fins a Kinkaku-ji, o el temple del pavelló dorat, el temple símbol de Kioto. El va construir un shogun del S.XIII com a villa particular, però després va voler convertir-lo a temple, i volia que fos de bellesa màxima....i ho és.



També vam anar el temple Nanzen-ji, el preferit de molts locals per el seu gran entorn, i amb algunes de les pintures més famoses de algunes de les escoles més importants de la pintura clàssica japonesa, com la pintura del tigre de l’escola Kano. També té un jardí zen sec molt relaxants visualment. Passejar per dins els temples i cases tradicionals et transporta al Japó mil•lenari i a un món de perfecció.



El dia 14 vam fer una excursió d’un dia i vam viatjar a una hora de Kyoto fins a Nara, ciutat que també va ser capital del Japó al segle VIII. Conté molts temples i sobretot cérvols, l’animal símbol de la ciutat. Alguns dels punts d’interès més interessants d’aquesta ciutat estan dintre del parc de Nara, replet de centenars de cérvols que son com un habitant més de la zona. Estan per tot arreu, i són uns viciosos del menjar. Els cérvols simbolitzen la gran harmonia entre arquitectura i naturalesa.
A Nara vam dinar a un teppanyaki, i on vam probar els okonomiyaki, les famoses truites japoneses a la planxa feta d’ingredients que tu tries, a més de menjar els deliciosos yaki-soba i yaki-udon, els tradicionals fideus japonesos.



Per la nit tornem a Kyoto. Vam sortir a sopar i on per casualitat vam anar a parar a un bar molt underground que es diu La Siesta. El bar és molt freaky, ple de videojocs de fa mil anys i game boys gegants. Estaven fent una festa, en la que uns quants freaks feien un live de música electrònica amb la música que havien creat amb les seves Nintendo DS. Molt autèntic, una festa inesperada i que ens va agradar molt.

El dia 15 agafàvem de nou un tren cap a la regió de Gifu, els Alps japonesos. El trajecte en tren ens va oferir uns paisatges espectaculars travessant les muntanyes. Al tren ens vam posar fins de onigiris, les típiques boles d’arroç farcides de salmó, tonyina, carn o vegetals. L’arribada al nostre destí, el poble de Hida-Takayama, va ser una de les més maques de viatge i també de les més fredes, estava nevant moltíssim!! Després de gairebé 7 mesos, no havíem vist la neu enlloc. Tot estava completament blanc.




Aquí vam passar-hi dos dies assaborint l’aire fresc, cases tradicionals samurais, un poble super tranquil , els onsen ( banys tradicionals japonesos) i el ryokan més maco al que hem estat al país.



Els onsen són una pràctica molt popular i assequible per a tots els japonesos. Ho utilitzen com a teràpia per la salut, i potser aquesta és una de les raons per la qual els japonesos són el poble amb l’esperança de vida més elevada del món, amb 82 anys de mtija. Aquestes pràctiques saludables, amb una gastronomia de les més sanes i bones del món, son alguns motius d’aquesta gran longevitat.
Ens va agradar molt l’experiència de banyar-nos l’ aire lliure amb tot nevat al voltant entre els japonesos, que fan veritable vida social als banys.

Vam visitar un temple en mig del bosc ensorrat en la neu...molt místic. També vam anar a una casa típica samurai del periode Edo, la única casa de gobernadors autèntica que queda a tot el Japó d’aquest estil.Preciosa.




De Takayama, vam agafar un altre tren bala cap a Tokio. Ràpid arribem.

Xina: YunnanII + Hong Kong 4:34

Del 4 al 10 de febrer
Ruta: Shaxi – Dali – Kunming - Hong Kong

De Lijiang vam anar cap a Shaxi, un poble que per sort ni surt a les guies.

Vam tenir problemes per trobar bitllets ja que s’acosta el 14 de febrer, el any nou xinès i any del tigre. Durant la setmana del any nou, hi ha 2,5BILIONS de desplaçaments a la Xina...el major èxode mundial de població. Tot es col.lapsa, impossible trobar bitllets, ni moure’t. Per sort estarem a Japó.

El 2010 a més serà l’any en que la Xina es convertirà oficialment en la segona potència mundial...no creiem que tardi molt en ser la primera. Aquest any es compleixen 60 anys del partit comunista al poder, un número de bona sort i bons presagis segons la cultura xinesa. Per això creuen que en els pròxims 60 anys seran la superpotència mundial indiscutible. Tot el país treballa per a què així sigui...tot i que això provoqui desigualtats, repressions, pèrdua de llibertats, controls...



Vam arrivar a Shaxi i per trobar un lloc on dormir va ser divertit ja que ningú ens entenia. És un poble sense infraestructura turística (encara). Té tota l’essència de Lijiang, però afegeix tranquilitat infinita. Actualment està en ple procés de restauració ja que és l’últim poble que perdura de l’antiga caravana del Te.

La caravana del Te unia el Tíbet i el Yunnan passant per India i Birmània. La ruta va estar en funcionament uns 1000 anys desde el segle VII i servia per comerciar amb te, sucre, sal i cavalls. Shaxi per tant ha rebut influència molt diversa, el que fa que sigui un poble amb molta riquesa cultural. Vol convertir-se en un destí d’ecoturisme de la Xina.




A la zona de Shaxi hi viuen la ètnia Bai ( el 90%)i els Yi.

De Shaxi i després de més hores en busos locals xinesos, arribem a Dali, el primer paradís backpacker de tota la Xina. És un poble antic, avui en dia ja molt remodelat, des d’on es poden fer moltes excursions pel llac Er Hu i fer trekkings per les muntanyes.

Vam voler estar tranquils i prendre’ns-ho amb calma i ens vam apuntar a unes classes de yoga. Així que vam dedicar els 2 dies a exercicis de respiració, meditació i estiraments, i a jugar amb 2 gossos golden retriever gegants i supercarinyosos de la nostra guesthouse.




De Dalí, vam tornar a Kunming; aeroport i vol a Hong Kong via Shenzen.

Des de Shenzen, vam agafar un bus que et creua directament la frontera.

Hong Kong s’ha reintegrat a la Xina fa uns 13 anys aproximadament, quan els anglesos van cedir la colònia a la Xina i ara manté un estatus de regió administrativa especial conegut amb el nom de *Un pais, Dos sistemes* amb frontera i sistemes daduanes independent, moneda ( Hong Kong dollar), llengua pròpia, el cantonès, cooficial amb langles i cultura diferent respecte a la resta de la Xina. La seva geografia a més és molt especial i Hong Kong té vàries illes, algunes ultra poblades i altres gairebé desertes i sense vehicles.

L’empremta anglesa és molt evident en tots els aspectes, des dels transports a la organització i netedat dels carrers, al funcionament de les coses, que normalment funcionen a la inversa del que estem acostumats, com per exemple, pagar el ticket dels transports al sortir i no a l’entrar , i també als preus, ja que Hong Kong és una ciutat cara en relació a qualsevol altra gran ciutat aisàtica, a part de Tokio, és clar.
La ciutat disposa d’una infraestructura de comunicaciones immillorables, amb wifi gratuïts a molts espais públics com el mateix metro, o panells d’informació pels carrers on t’informen de la previsió del temps i altres dades d’interés.

Quan es pensa amb Hong Kong, inevitablement et ve el cap que és un paraís de botigues de luxe i duty free, consumisme 100% i molts gratacels que dominen l’espai. I així és; la illa de Hong Kong té un dels skylines més impressionants que existeixen, i que pots veure amb una panoràmica fantàstica des de la península de Kowloon o també atravessant el Victoria Harbour amb el star ferry. Segons el National Geographic, una de les 100 coses al mon que no et pots perdre.




Cada dia a les 8 de la tarda, tots els edificis més representatius ofereixen un espectacle de llums a tots els que vulguin acostar-se al port. Més que l’espectacle en sí, una mica kitck, el que ens va fascinar és la idea de portar a terme una activitat d’aquest tipus, posant d’acord a tantíssima gent i empreses diàriament. Una bona activitat de marketing de la ciutat.

Hong Kong és una ciutat de contrastos, ja que tens per una banda una regió tradicionalment xinesa, però que va ser colònia anglesa durant aproximadament 150 anys, i el resultat és una barreja molt interessant. A la illa de Hong Kong es troba el districte financer, el dels gratacels, és una zona en constant ebullició, una ciutat que no descansa; et trobes gent per el carrer a totes hores, ja siguin les 9 del matí que les 5 de la matinada. És curiós que a les mateixes faldes dels gratacels pots trobar-te carrers diminuts amb tota la essència asiàtica : parades del menjar al carrer, mercats ambulants i caos típicament asiàtic. Hong Kong no dorm mai.



Però també és sinònim de naturalesa i zones verdes. És el que no esperàvem trobar-nos aquí. La major part de les illes són parc natural, el que crea grans pulmons de zones verdes, en percentatge un dels mes alts a Asia. També s’hi troben platges i pobles pesquers per esvaïr-te de tants neons, com per exemple a la illa de Lantao, on vam visitar el buda sentant més gran del món. Inclús s’hi poden trobar illes on inclús no hi han vehicles motoritzats o Disneyworld.

Hi viuen uns 7 milions de persones, repartits entre península i les illes habitades, que en són 3 ó 4. La densitat de població és una de les més altes del mon , amb una densitat mitja de 6.300 persones per km2 ja que la majoria de zones residencials són edificis altíssims de fins a 50 pisos, amb 10 u 11 portes per pis.



La gent és físicament molt diferent als xinesos; més delicats, més respectuosos i la majoria parla l’anglès, cosa que vam agraïr moltíssim venint del Yunnan. Hi ha una barreja cultural molt interessant, amb moltes colònies de hindús, africans, xinesos i molts blancs també, sobretot americans que treballen a empreses de finances i de consultoria de la ciutat.

El dia 10, a les 6 del matí, ja estàvem a l’aeroport de Hong Kong per embarcar a un vol Xina Airlines camí de Tokyo, amb escala a Beijing.
Japo, ultim pais dAsia.

Xina - Yunnan I 16:13

Del 27 de gener al 10 de febrer
Ruta: Yuanyuang – Kunming – Shilin – Lijiang/Baisha – Shaxi – Dali – Kunming - Hong Kong

El 27 de Febrer al matí, vam creuar la 6a frontera a peu. Vam tenir alguns problemes administratius, però finalment ja estàvem a la gran Xina, en concret a la província del Yunnan.

Vam entrar i directament vam agafar un bus desde Hekou a Yuanyuang. El primer trajecte a la Xina i ja ens va sorprendre. Tot està en construcció: ponts, túnels, preses, autopistes millors que les occidentals... es respira aire de superpotència. No reparen en gastos. Tampoc reparen gaire en l’impacte mediambiental i si per fer una autopista han de destrossar muntanyes o expropiar camps...doncs es fa, tot sigui pel creixement de la potència.

Al arribar a Yuanyuang, vam intentar treure diners del caixer...però no acceptava targetes internacionals, tampoc canviaven dòlars, i teníem uns 4 euros en moneda local. Tot i així, vam agafar un altre bus per anar a un lloc més remot, a Xinjié, amb l’esperança de poder treure diners allà. El caixer estava espatllat, tampoc canviaven dòlars, ningú parlava anglès, estàvem a un lloc molt remot i perdut i no hi havia turistes...així que vam entrar en pànic. Ens veiem literalment dormint sota un pont ja que a més ningú ens ajudava... a la Xina no són tan servicials ni amables com al sud-est asiàtic.

Finalment i després de unes hores de molts nervis, vam trobar 3 americans que ens van canviar 50 dòlars per sobreviure i poder arrivar a Kunming , la capital del Yunnan. La meitat del pressupost era pel transport, de la resta vam tenir que administrar cada cèntim per poder mal menjar i dormir al pitjor lloc. No li recomanem aquesta sensació a ningú.

Però la aventura va valer la pena. Estàvem a Xinjié, per veure les terrasses d’arròs més espectaculars de la Xina, sobrecollidores. Muntanyes i muntanyes senceres de terrasses d’arròs fent formes impossibles , que en aquesta època al estar inundades d’aigua, creen uns reflexes de colors impressionants. Del millor que hem vist en aquest viatge. Com no teníem casi ni per menjar, i feien pagar a cada mirador, vam recórrer a la picaresca i ens vam tenir que colar a tot arreu, amb l’ajuda del nostre conductor de tuk-tuk. No parlava una paraula d’anglès, però ens devia veure apurats i ens va ajudar en tot el que va poder.




El Yunnan, la província més del sud de la Xina, és la regió amb més minories ètniques, unes 25 (la meitat del total de les minories de la Xina), i on proporcionalment hi ha menys Han (la ètnia majoritària xinesa). Una de aquestes minories, els Hani, són els que van crear i segueixen treballant aquestes terrasses des de fa diversos segles. A Xinjié, a més, pots trobar altres minories ètniques que viuen per la zona, el que fa del poble un lloc molt autèntic.



El Yunnan a més és la 6a província més gran de la Xina i la més pobra. Tot i ser la més pobra, no s’està resistint al creixement global del país. El fet que tingui tantes minories ètniques fa que sigui una província més propera al sud-est asiàtic (on moltes d’aquestes minories s’han instal.lat a viure) que a Beijing. ÉS una província amb influència també tibetana. Tot això fa que sempre hagi estat una província problemàtica pel govern...i pels viatgers una de les províncies més autèntiques per on viatjar.

Després de 2 dies a Yuanyuang i de veure les terrasses, vam comprar el bitllet de bus a Kunming. Els busos són un recital de gent menjant, fumant i escupint, de la manera més sorollosa que es pugui imaginar. El escupir sembla un esport nacional. Els busos inclús tenen papareres instal.lades al passadís per aquesta funció.

Vam arribar a Kunming amb 2 euros a la butxaca, ni per pagar el taxi. Finalment amb l’ajuda d’un llibre de conversació vam poder dir-li al taxista que abans d’anar a l’hotel necessitàvem un banc que acceptés targeta internacional, i així vam poder treure tots els diners possibles. No volíem tornar a experimentar el que ens va passar a l’arribar a la Xina.

Potser dels nervis de la situació, i també del fred, la Tània va caure malalta i vam estar 3 dies a Kunming recuperant-nos. Kunming és la ciutat de la eterna primavera, una de les ciutats més netes i tranquiles de la Xina, però no té gran cosa a veure a part de una ciutat xinesa.

Un dels dies el Xavi va fer una excursió a Shilin, al bosc de les pedres. Milers de formacions càrstiques en forma de bosc que conviuen amb arbres reals, creant un paisatge molt curiós.



Shilin estava ple de turistes xinesos. Els hi encanta viatjar tots en grup i anar on està tothom aglomerat. Si et surts una mica de la ruta, estàs sol.

Fa 20 anys, els xinesos ni viatjaven, ara que la classe mitja xinesa supera TOTA la població dels EEUU, el visitar llocs turístics pot resultar agobiant. Les entrades als llocs també son bastant cares, el que demostra el enorme poder adquisitiu que comencen a tenir els xinesos.

Despres del stop a Kuming, vam anar direcció nord, a Lijiang. Un dels pobles antics més macos de la Xina...
El poble éstà aprop de la serralada del Tíbet, amb lo que les temperatures són bastant baixes. És agradable passejar, i viure un poble autèntic de la antiga xina, amb arquitectura típica de fusta i canals per tot el poble. Tot i que avui està parcialment reconstruït després del terratrèmol del 1996,que va causar molts danys a la zona. Avui és un poble ple de botiguetes de artesania i souvenirs pels turistes.




A la zona de Lijjiang hi predomina la ètnia Naxi. Provenen dels tibetans i són una societat matriarcal on les dones manen i porten el pes. Oficis tradicionalment masculins per nosaltres com taxistes o paletes, aquí estan fets per dones. Els Naxi tenen inclús el seu sistema d’escriptura, lúnic que queda fet per jeroglífics, encara en ús.



Per desviar-nos de la ruta convencional, vam llogar una bici i vam anar a Baisha, una antiga capital Naxi. El poble és encantador. Molt tranquil, a les faldes del Jade Dragon Snow Mountain. Una abuelita ens va convidar a casa seva a prendre un te i ens va ensenyar com són les cases tradicionals per dins. Molt austeres, tenen una despensa, un graner i un petit pati interior. Vam passar una estona divertidíssima amb la abuelita, era molt entranyable. Ella ens parlava tota la estona en xinès i no parlava de riure, ensenyant-nos fotos de las seva família i de seves muntada a un camell.

Després mentres passejàvem pel poble vam trobar el Dr. Ho. Una eminència mundial de la medicina tradicional xinesa de 87 anys! Impressionant el nombre de revistes, diaris, periodistes, diplomàtics, personalitats...que l’han visitat. Té milers de targetes i retalls de diari on ell apareix. Amb les seves herbes inclús va curar una persona amb leucèmia i una amb càncer. Vam veure el seu laboratori , ens va estar explicant la seva història i vam prendre un healthy tea amb ell.



Vam tornar a Lijiang a passar la nit...i a passar fred. Tot i les temperatures gèlides, no hi ha calefacció. Durant la època comunista de Mao, algú va decidir crear una línea imaginària que dividia la Xina en nord i Sud. Segons aquesta eminència al nord feia més fred, per tant les cases tindrien calefacció... i al sud cap casa tindria calefacció. La eminència es va oblidar que al sud hi ha zones com el les muntanyes del Tíbet o zones muntanyoses gèlides, on s’arriba a -20graus. El surrealisme es tan gran que fins i tot una ciutat que està en aquesta línia imaginària, té una part amb calefacció i l’altra sense! Sort de les mantes elèctriques i sort que va fer uns dies de sol esplèndid!!

Vietnam. Norte 15:57

Del 17 al 26 de enero
Ruta: Hanoi- Bahía de Halong- Hanoi- Bac Há- Sapa- Lao Cai

El día 17 de enero, llegábamos a Hanoi, la capital de Vietnam, después de una noche en ruta con un sleeper bus, en el que pudimos dormir poco, ya que conductor y copilotos no pararon de gritar en toda la noche y de utilizar el claxon con una media de 5 veces por minuto, algo muy vietnamita.

Estuvimos un día en la ciudad, en búsqueda de ropa de abrigo para los días de frío que nos esperan a partir de ahora y visitar un par de museos que nos interesaban.
Hanoi tiene un barrio antiguo y comercial milenario enorme, con miles de callejuelas laberínticas, donde puedes encontrar desde relojes falsos, ropa,puestos de comida, especias, hierbas medicinales, bambú y todo lo inimaginable. Todas las calles están organizadas por gremios y hay un café en cada esquina. Los cafés con terrazas son muy populares entre los habitantes de Hanoi. En cuanto al tráfico, es el barrio sin ley. Miles de motos, coches, tuk-tuks y peatones intentan hacerse un sitio en las estrechas callejuelas. Incluso nos atropellaron 2 veces. Un agobio muy asiático, pero con su encanto particular.



Visitamos el templo de la literatura “Van Mieu”, un templo dedicado a Confucio en el S.XI , y que después se convirtió en la universidad para la educación de los mandarines.

Los mandarines eran los burócratas de la China imperial y también durante el período monárquico en Vietnam. Trabajaban para la corte. Además de realizar sus servicios civiles, se dedicaban a la poesía, a la literatura y a los estudios del Confucionismo.



También visitamos el museo de Hoa Lo, la cárcel más grande de toda Indochina construïda por los franceses en la época colonial. Después fue utilizada por los vietnamitas durante la guerra de Vietnam para encarcelar a los presos estadounidenses.

Después de 24h en Hanoi, y de esquivar los miles de tours que nos ofrecían en todas partes para visitarla, cogimos un bus local hacia la bahía de Halong. Fuimos por nuestra cuenta en transporte público…nos tomaban por locos!!!

Llegamos a Cat Ba, la isla más grande habitada en la bahía. El resto de habitantes de Halong Bay, viven en pueblos flotantes. Recorrimos Cat Ba en moto, visitando la cueva que en la guerra de Vietnam fue un hospital militar clandestino, donde vivían más de 150 personas y que daba servicio a todos los habitantes de Cat Ba. Otro ejemplo de cómo ganaron la guerra. La isla de Cat Ba es casi toda parque natural ahora, por lo que resulta muy interesante pasearse por la isla.



Al día siguiente, recorrimos toda la bahía en un barco. Las formaciones cársticas características de la bahía son espectaculares, hay miles de islitas de roca repartidas por centenares de kilómetros; no alcanza la vista. Creíamos que después de ver tantas fotos en todos sitios, no iba a sorprendernos, pero sí lo hizo. Es el entorno natural que más nos ha gustado de todo Vietnam. Además, hizo un tiempo primaveral con solazo, así que hasta hicimos kayak para descubrir las zonas no accesibles en barco.



Después de dos días con tiempo fantástico en Halong, volvimos a Hanoi, y a partir de ese día nos despedimos del sol y el buen tiempo en Vietnam. En Hanoi no paró de llover en todo el día, pero aún así quisimos visitar el mausoleo y el museo de Ho Chi Minh, o de “tío Ho” como le llaman los vietnamitas, el lugar más sagrado de todo Vietnam.

Ho Chi Minh es el padre de Vietnam y la persona más sagrada del país. Todavía hoy, en todos los pueblos y ciudades, cuelgan pancartas con sus mensajes.
Consiguió la independencia de los franceses y la libertad para su pueblo en 1945. La historia del comunismo en Indochina es prácticamente su biografía política. Con los Viet Cong, luchó para anexionar Vietnam del Sur, que aún no era totalmente independiente ya que estaba bajo “tutela americana”.

Le tienen expuesto a su público, contrario a su deseo de ser quemado antes de morir, bajo unas medidas de seguridad enormes. Cuando murió aplicaron al cuerpo un proceso de conservación por lo que en el mausoleo se le puede ver “en persona”…las malas lenguas dicen que la figura es una figura de cera gentileza del Madame Tussaud. Unos meses al año el cuerpo es trasladado a Rusia para labores de mantenimiento.
Después visitamos la residencia de tío Ho, muy austera y simple en consonancia con su discurso.

Esa noche cogimos un sleeper train hasta el norte de Vietnam, Lao Cai.
De Lao Cai, cogimos otro bus local hacia el este, a Bac Ha. Es un pueblo muy tranquilo, alejado de todo, en la región donde viven los Flower Hmong, la etnia mayoritaria de la zona.



Al día siguiente nos desplazamos más hacia el nore-este para ir al mercado semanal de los sábados de Can Cau, a 3km de China. Es un mercado espectacular. Cientos de Flower Hmong para arriba y para abajo. Es la etnia más colorista y elegante, por lo que visualmente el mercado es increíble. Se arreglan mucho para ir al mercado, ya que es un lugar de ligoteo, donde las chicas y los chicos buscan parejas…



Es un sitio tan remoto, que prácticamente tampoco había turismo. La gente está tan ocupada en el mercado, que prácticamente ni prestaban atención a nuestra presencia. Tuvimos suerte y esa mañana no llovió ni había niebla.

Tras el derroche de color del mercado al día siguiente tras unas cuantas horas de bus, nos fuimos a Sapa…al pueblo fantasma. Hay que ascender mucho, es muy montañoso y está rodeado de terrazas de arroz, bastante bonitas. Lástima que había tanta niebla que no se veía 2 metros para allá. El pueblo, hace unos años era diminuto, hoy está plagado de hoteles y restaurantes carísimos.

En esta zona viven las etnias Black Hmong , Red Hmong y Red Dzao… en estos días antes del fin de año chino, su fin de año, que será el 14 de febrero, están todas muy ocupadas en coser sus nuevos vestidos. Es tradición estrenar traje en fin de año, por lo que todas llevan sus manos teñidas de amarillo, verde o de azul índigo.



La mayoría de ellas están totalmente corrompidas por el turismo. Van en escuadrones a la caza del turista para venderles souvenirs. Hoy en día aún visten sus ropas tradicionales…probablemente en 10 años solo se vistan para los turistas. Los autobuses de viajes organizados llegan a los poblados, desembarcan a los turistas, están 10min para hacer el máximo de fotos, y se van a otro pueblo a repetir la operación. Turismo sostenible?

Nos alojamos en un hotel con hoguera, muy acogedor, y con vistas increíbles…o eso creemos porque en los 2 días no pudimos ver nada.

Al día siguiente hicimos un trekking por una zona menos accesible y no tan turística. Pudimos ver poblados de Black Hmong y Red Dzao y , como esa mañana tampoco hacía tanta niebla, caminar y ver las terrazas de arroz.



Las mujeres Dzao van totalmente rapadas al cero y encima llevan su gorro tradicional. Como son las mujeres las que cocinan, se cortaban el pelo al cero para que ningún pelo pudiera caer en la comida que preparaban…esta tradición se ha mantenido hasta hoy.

Por suerte aún hoy ciertos poblados conservan cierta autenticidad y las etnias te reciben con una sonrisa.

De Sapa, descendimos hasta Lao Cai, el pueblo fronterizo con la China. Allí pasamos una noche y la mañana siguiente nos vamos para la China…otro mundo.