El dia 18 vam creuar els Andes des de Mendoza direcció a Santiago de Xile. El trajecte és imponent, vam entravessar la serralada central dels Andes. Paisatge lunar i de molts colors, molt expressius en la riquesa mineral de tot el terreny. El cim més important i venerat d’aquí és l’Aconcagua, que també veiem en la distància des d’aquesta ruta. L’Aconcagua és el sostre de Sur-Amèrica i de tot l’hemisferi Sur, amb 6.950m segons els últims càlculs. Diuen que el moviment de la placa oceànica i la continental, que s’estan sobreposant, està provocant un creixement de tots els pics, amb una velocitat d’un 1cm cada any aprox. ja que Argentina i Xile, s’estan apropant.
Camí de muntanya, frontera agermanada a 3000m d’altura, ja que policia argentina i xilena comparteixen guixeta, control molt rigurós dels xilens per assegurar-se que no entres cap aliment i després de 9 hores de viatge, ja estàvem a Santiago.
Xile encara s’està recuperant del terratrèmol de 8,8 a la escala de Richter que va patir el dia 25 de febrer. Hi ha danys visibles, i molts que no es veuen. Cases que semblen intactes, però per dintre estan fetes pols per demolir. Calculen 5 ó 7 anys per tornar a la normalitat.
Tot i així Xile és el país més ric de sur-amèrica i disposa de moltes reserves gràcies al coure ( és el principal productor mundial), pel que segons diuen els experts no hauran de recórrer a molta ajuda externa per la reconstrucció.
Tothom ens havia recomanat no anar a Xile, de fet fins fa uns quants dies la frontera estava tancada pels turistes, per les rèpliques constants, la falta d’abastiments ...però el dia 20 teníem un vol a Rapa Nui, la illa de Pascua, i el “risc” va valer la pena.
Santiago ens va encantar. Turísticament no té molta cosa, però és una ciutat plena de vida, molt civilitzada i segura. Els xilens també són molt bona onda. Vam passar un parell de dies passejant per Bellavista, microcentro, La Moneda, Plaza de Armas... i el dia 20 ja no podíem esperar més per arribar a l’aeroport i agafar el vol de Lan Santiago-Illa de Pasqua, dels millors vols que hem agafat en tot aquest temps.
Les instal.lacions de l’aeroport de Santiago encara no estan reconstruïdes, així que operen tots els vols en carpes provisionals. Fins fa 2 setmanes encara no operaven al 100%. 5 hores i mitja de vol i estàvem aterrant, al extrem oriental de la Polinèsia, ala illa més aïllada del món!
Iorana Rapa Nui!
La Polinèsia la delimita un triangle i Rapa Nui és el vèrtex més oriental. Al nord està Hawaii i al oest Nova Zelanda. Totes les illes del interior del triangle formen la Polinèsia.
La cultura de la polinèsia és mil•lenària i fascinant. Són illes que estan a hores i hores de avió, i dies de navegació i tot i així comparteixen idioma , cultura i tradicions. Els polinesis són els més experts navegadors de la història. No tenien mapes, però utilitzaven altres elements, com les estrelles, el canvi de color del cel quan estaven pròxims a les illes o el canvi de color de la mar. Això va permetre que des de les Marqueses s’expandissin fins a Rapa Nui, amb l’objectiu de buscar noves terres.
L’arribada a la illa és triomfal. Et sents aïllat del món ja que a l’horitzó no es veu absolutament res. Vam dormir a una hosteria que portava una autèntica família rapa nui. Els Rapa Nui són purament polinesis en quant a fisonomia i són gent molt dura i curtida per les condicions. Viuen en la seva mística i els que no han anat mai al “conti” (com li diuen ells al continent) estan bastant atrapats. Són però amables i simpàtics si els hi caus bé.
La illa pertany a Xile, però els Rapa Nui, tenen les seves pròpies lleis i ignoren bastant el govern Xilè. Ara hi viuen unes 3000 persones , quasi totes a Hanga Roa, el poble principal i l’únic que hi ha. La illa està plena de cavalls salvatges i molts rapa nui encara utilitzen el cavall com a mitjà de transport, inclús per anar a la discoteca.
La cultura dels Rapa Nui és una de les més desconegudes del món encara. Amb història i una mica d’ imaginació pots entendre i reviure com vivia aquesta civilització des de l’arribada del seu rei principal, el rei Hotu Matua cap al segle II dc. Aquest va ser l’any quan la illa va ser descoberta, i quan se li va posar el nom de Te Pito o Te Henua, o melic del món, l’autèntic nom de la illa.
En només uns quants segles la població es va multiplicar i va desenvolupar una cultura molt complexa. El culte als ancestres deïficats va ser el centre de la seva vida, amb la construcció de ahu o temples per acollir les místiques escultures dels moai, que representaven als jefes de cada una de les tribus de diferents generacions. Cada tribu pagava en espècies la construcció dels diferents moai, que s’esculpien a la cantera de pedra de Rano Raraku, al centre de la illa.
En el moment de màxim esplendor de la illa, hi vivien gairebé 9000 persones, una superpoblació que va provocar que la supervivència es fes cada cop més difícil, per falta de recursos i la progressiva destrucció del ecosistema. Així que les guerres i disputes pel poder van començar
a fer minvar la població.
Cap al 1700 quan els primers occidentals van arribar a la illa, es van trobar amb una civilització que ja havia abandonat la cultura megalítica dels moais i s’estava organitzant políticament d’una altra manera per evitar l’aniquilació de tota la població fruit de les guerres per aconseguir el poder. En aquella època existia el culte a l’home ocell o tangata manu, en honor al deu creador Make-Make. El centre d’aquesta nova organització era al volcà Orongo.
El poble Rapa Nui va ser gairebé exterminat a la segona mitat del s. XIX per culpa dels virus que hi van introduir els colonitzadors, per els seus conflictes interns i per la falta de recursos. Hi van quedar tan sols 111 rapa nuis, que han sabut buscar la descendència i transmetre tots els coneixements de pares a fills oralment, ja que els missioners arribats van prohibir el seu idioma quan hi varen arribar.
Aquí vam estar 5 dies i 5 nits, que ens van passar volant però que ens van donar per descobrir gairebé tots els punts de la illa, ja que és molt petita, i fer-nos amics d’uns quants moais.
El primer dia vam explorar Hanga Roa i voltants i ràpid vam trobar els primers moais a la costa est del poble.... la sensació és imponent. Imposen el seu respecte tan sols els veus i són omnipresents a la illa. Realment et donen un missatge de protecció molt tranquil•litzador. Tots ells són diferents; només comparteixen que tots tenen les orelles llargues, element diferenciador dels que tenien el poder.
Per la nit vam veure dances tradicionals Rapa Nui i vam menjar Curanto a la nostra casa. El curanto és carn feta a un forn natural sota terra que s’escalfa gràcies a les pedres volcàniques.
El segon dia vam anar per la costa est de la illa, on hi havien més assentaments i vam visitar la cantera Rano Raraku. És on queden més moais que no van poder ser transportats als poblats (la majoria estaven a la costa) degut a factor que encara es desconeixen.
En èpoques de guerra, el primer que feien és tirar els moais de cara a terra per demostrar una derrota del líder del poblat. Van quedar tots volcats.
El tercer dia vam llogar un quad i vam pujar al volcà Teravaca, el punt més alt de la illa, a 510 metres. Rapa Nui és una illa volcànica que es va formar després de la erupció de 3 volcans, el Teravaca, Orongo i Poike. Ara mateix pràcticament no té arbres, els arbres que hi han són importats de altres illes polinèsies. El paisatge des d’aquí dalt és impresionant, tens una vista 360 de la illa.... i de l’oceà.
El quart dia, ansiosos per conèixer de més aprop aquesta cultura que ens estava fascinant, vam anar amb un guia Rapa Nui molt autèntic, en Moi. És un dels personatges que més sap de la cultura i història de la illa. Ell és qui col•labora amb la National Geographic quan venen a filmar els reportatges a la illa. Amb ell vam aprendre moltíssim. Com a bon personatge va amb els seus plomatges que signifiquen poder, ja que és descendent de un dels últims reis de la illa, nét de la reina Eva.
Vam visitar el volcà Orongo, un lloc ple de història. Aquí és on tenia lloc el Tangata manu que era una cerimònia que es feia cada any per escollir el nou jefe de la illa. Els jefes de les diferents tribus escollien a un representant per competir. Els competidors havien de trobar el primer ou del manutara, una au que arribava a la primavera a un dels tres illots situats davant de Rapa Nui per posar-hi els ous. Aquests participants es jugaven la vida baixant per els penya-segats de la illa fins arribar al mar i després nedant entre taurons fins a l’ illot. Estaven als illots inclús setmanes fins a trobar el primer dels ous. El guanyador obtenia el títol de tangata-manu i al seu representant se li donava el poder de la illa per un any.
La illa és molt magnètica, t’atrau i et fa oblidar absolutament de tot. Fins i tot ens vam oblidar que estàvem viatjant per tants mesos, i ni tan sols vam pensar un minut en el què haviem de fer després al tornar al conti. No ens havia passat en tots aquests mesos.
L’últim dia vam llogar un cotxe (conduint després de 8 mesos!!) anar a veure la sortida del sol a Ahu Tongariki, on estan els 15 moais de peu i el que va ser un dels poblats més prospers de la illla. Vam arribar encara de nit i el veure aparèixer de sobte del no res les 15 ombres dels moais en plena nit va ser una experiència psicodèlica. La llum començava a entrar per l’horitzó i el cel va anar pujant de color fins tornar-se purament vermell i groc, un espectacle molt místic.
Aquests 15 moais van ser re-col.locats en la seva posició original pels japonesos. En posició dreta sembla que els moais prenguin vida i ajuden a imaginar la relació que tenien amb la gent i amb la vida quotidiana dels poblats als quals protegien. Eren l’element més important dels poblats.
Amb el cotxe vam tornar a visitar els llocs que més ens havien impactat de la illa i vam acabar a la platja de Anakena, una de les poques de sorra blanca de la illa, i on estan els moais més atractius de tots.
Dia 25. De nou al conti.
Rapa Nui dels llocs més màgics que hem visitat.
1 comentarios:
PARA PA PA PAAAAAAAAAA…
I'm lovin it!
Publicar un comentario