Xina - Yunnan I 16:13

Del 27 de gener al 10 de febrer
Ruta: Yuanyuang – Kunming – Shilin – Lijiang/Baisha – Shaxi – Dali – Kunming - Hong Kong

El 27 de Febrer al matí, vam creuar la 6a frontera a peu. Vam tenir alguns problemes administratius, però finalment ja estàvem a la gran Xina, en concret a la província del Yunnan.

Vam entrar i directament vam agafar un bus desde Hekou a Yuanyuang. El primer trajecte a la Xina i ja ens va sorprendre. Tot està en construcció: ponts, túnels, preses, autopistes millors que les occidentals... es respira aire de superpotència. No reparen en gastos. Tampoc reparen gaire en l’impacte mediambiental i si per fer una autopista han de destrossar muntanyes o expropiar camps...doncs es fa, tot sigui pel creixement de la potència.

Al arribar a Yuanyuang, vam intentar treure diners del caixer...però no acceptava targetes internacionals, tampoc canviaven dòlars, i teníem uns 4 euros en moneda local. Tot i així, vam agafar un altre bus per anar a un lloc més remot, a Xinjié, amb l’esperança de poder treure diners allà. El caixer estava espatllat, tampoc canviaven dòlars, ningú parlava anglès, estàvem a un lloc molt remot i perdut i no hi havia turistes...així que vam entrar en pànic. Ens veiem literalment dormint sota un pont ja que a més ningú ens ajudava... a la Xina no són tan servicials ni amables com al sud-est asiàtic.

Finalment i després de unes hores de molts nervis, vam trobar 3 americans que ens van canviar 50 dòlars per sobreviure i poder arrivar a Kunming , la capital del Yunnan. La meitat del pressupost era pel transport, de la resta vam tenir que administrar cada cèntim per poder mal menjar i dormir al pitjor lloc. No li recomanem aquesta sensació a ningú.

Però la aventura va valer la pena. Estàvem a Xinjié, per veure les terrasses d’arròs més espectaculars de la Xina, sobrecollidores. Muntanyes i muntanyes senceres de terrasses d’arròs fent formes impossibles , que en aquesta època al estar inundades d’aigua, creen uns reflexes de colors impressionants. Del millor que hem vist en aquest viatge. Com no teníem casi ni per menjar, i feien pagar a cada mirador, vam recórrer a la picaresca i ens vam tenir que colar a tot arreu, amb l’ajuda del nostre conductor de tuk-tuk. No parlava una paraula d’anglès, però ens devia veure apurats i ens va ajudar en tot el que va poder.




El Yunnan, la província més del sud de la Xina, és la regió amb més minories ètniques, unes 25 (la meitat del total de les minories de la Xina), i on proporcionalment hi ha menys Han (la ètnia majoritària xinesa). Una de aquestes minories, els Hani, són els que van crear i segueixen treballant aquestes terrasses des de fa diversos segles. A Xinjié, a més, pots trobar altres minories ètniques que viuen per la zona, el que fa del poble un lloc molt autèntic.



El Yunnan a més és la 6a província més gran de la Xina i la més pobra. Tot i ser la més pobra, no s’està resistint al creixement global del país. El fet que tingui tantes minories ètniques fa que sigui una província més propera al sud-est asiàtic (on moltes d’aquestes minories s’han instal.lat a viure) que a Beijing. ÉS una província amb influència també tibetana. Tot això fa que sempre hagi estat una província problemàtica pel govern...i pels viatgers una de les províncies més autèntiques per on viatjar.

Després de 2 dies a Yuanyuang i de veure les terrasses, vam comprar el bitllet de bus a Kunming. Els busos són un recital de gent menjant, fumant i escupint, de la manera més sorollosa que es pugui imaginar. El escupir sembla un esport nacional. Els busos inclús tenen papareres instal.lades al passadís per aquesta funció.

Vam arribar a Kunming amb 2 euros a la butxaca, ni per pagar el taxi. Finalment amb l’ajuda d’un llibre de conversació vam poder dir-li al taxista que abans d’anar a l’hotel necessitàvem un banc que acceptés targeta internacional, i així vam poder treure tots els diners possibles. No volíem tornar a experimentar el que ens va passar a l’arribar a la Xina.

Potser dels nervis de la situació, i també del fred, la Tània va caure malalta i vam estar 3 dies a Kunming recuperant-nos. Kunming és la ciutat de la eterna primavera, una de les ciutats més netes i tranquiles de la Xina, però no té gran cosa a veure a part de una ciutat xinesa.

Un dels dies el Xavi va fer una excursió a Shilin, al bosc de les pedres. Milers de formacions càrstiques en forma de bosc que conviuen amb arbres reals, creant un paisatge molt curiós.



Shilin estava ple de turistes xinesos. Els hi encanta viatjar tots en grup i anar on està tothom aglomerat. Si et surts una mica de la ruta, estàs sol.

Fa 20 anys, els xinesos ni viatjaven, ara que la classe mitja xinesa supera TOTA la població dels EEUU, el visitar llocs turístics pot resultar agobiant. Les entrades als llocs també son bastant cares, el que demostra el enorme poder adquisitiu que comencen a tenir els xinesos.

Despres del stop a Kuming, vam anar direcció nord, a Lijiang. Un dels pobles antics més macos de la Xina...
El poble éstà aprop de la serralada del Tíbet, amb lo que les temperatures són bastant baixes. És agradable passejar, i viure un poble autèntic de la antiga xina, amb arquitectura típica de fusta i canals per tot el poble. Tot i que avui està parcialment reconstruït després del terratrèmol del 1996,que va causar molts danys a la zona. Avui és un poble ple de botiguetes de artesania i souvenirs pels turistes.




A la zona de Lijjiang hi predomina la ètnia Naxi. Provenen dels tibetans i són una societat matriarcal on les dones manen i porten el pes. Oficis tradicionalment masculins per nosaltres com taxistes o paletes, aquí estan fets per dones. Els Naxi tenen inclús el seu sistema d’escriptura, lúnic que queda fet per jeroglífics, encara en ús.



Per desviar-nos de la ruta convencional, vam llogar una bici i vam anar a Baisha, una antiga capital Naxi. El poble és encantador. Molt tranquil, a les faldes del Jade Dragon Snow Mountain. Una abuelita ens va convidar a casa seva a prendre un te i ens va ensenyar com són les cases tradicionals per dins. Molt austeres, tenen una despensa, un graner i un petit pati interior. Vam passar una estona divertidíssima amb la abuelita, era molt entranyable. Ella ens parlava tota la estona en xinès i no parlava de riure, ensenyant-nos fotos de las seva família i de seves muntada a un camell.

Després mentres passejàvem pel poble vam trobar el Dr. Ho. Una eminència mundial de la medicina tradicional xinesa de 87 anys! Impressionant el nombre de revistes, diaris, periodistes, diplomàtics, personalitats...que l’han visitat. Té milers de targetes i retalls de diari on ell apareix. Amb les seves herbes inclús va curar una persona amb leucèmia i una amb càncer. Vam veure el seu laboratori , ens va estar explicant la seva història i vam prendre un healthy tea amb ell.



Vam tornar a Lijiang a passar la nit...i a passar fred. Tot i les temperatures gèlides, no hi ha calefacció. Durant la època comunista de Mao, algú va decidir crear una línea imaginària que dividia la Xina en nord i Sud. Segons aquesta eminència al nord feia més fred, per tant les cases tindrien calefacció... i al sud cap casa tindria calefacció. La eminència es va oblidar que al sud hi ha zones com el les muntanyes del Tíbet o zones muntanyoses gèlides, on s’arriba a -20graus. El surrealisme es tan gran que fins i tot una ciutat que està en aquesta línia imaginària, té una part amb calefacció i l’altra sense! Sort de les mantes elèctriques i sort que va fer uns dies de sol esplèndid!!

Vietnam. Norte 15:57

Del 17 al 26 de enero
Ruta: Hanoi- Bahía de Halong- Hanoi- Bac Há- Sapa- Lao Cai

El día 17 de enero, llegábamos a Hanoi, la capital de Vietnam, después de una noche en ruta con un sleeper bus, en el que pudimos dormir poco, ya que conductor y copilotos no pararon de gritar en toda la noche y de utilizar el claxon con una media de 5 veces por minuto, algo muy vietnamita.

Estuvimos un día en la ciudad, en búsqueda de ropa de abrigo para los días de frío que nos esperan a partir de ahora y visitar un par de museos que nos interesaban.
Hanoi tiene un barrio antiguo y comercial milenario enorme, con miles de callejuelas laberínticas, donde puedes encontrar desde relojes falsos, ropa,puestos de comida, especias, hierbas medicinales, bambú y todo lo inimaginable. Todas las calles están organizadas por gremios y hay un café en cada esquina. Los cafés con terrazas son muy populares entre los habitantes de Hanoi. En cuanto al tráfico, es el barrio sin ley. Miles de motos, coches, tuk-tuks y peatones intentan hacerse un sitio en las estrechas callejuelas. Incluso nos atropellaron 2 veces. Un agobio muy asiático, pero con su encanto particular.



Visitamos el templo de la literatura “Van Mieu”, un templo dedicado a Confucio en el S.XI , y que después se convirtió en la universidad para la educación de los mandarines.

Los mandarines eran los burócratas de la China imperial y también durante el período monárquico en Vietnam. Trabajaban para la corte. Además de realizar sus servicios civiles, se dedicaban a la poesía, a la literatura y a los estudios del Confucionismo.



También visitamos el museo de Hoa Lo, la cárcel más grande de toda Indochina construïda por los franceses en la época colonial. Después fue utilizada por los vietnamitas durante la guerra de Vietnam para encarcelar a los presos estadounidenses.

Después de 24h en Hanoi, y de esquivar los miles de tours que nos ofrecían en todas partes para visitarla, cogimos un bus local hacia la bahía de Halong. Fuimos por nuestra cuenta en transporte público…nos tomaban por locos!!!

Llegamos a Cat Ba, la isla más grande habitada en la bahía. El resto de habitantes de Halong Bay, viven en pueblos flotantes. Recorrimos Cat Ba en moto, visitando la cueva que en la guerra de Vietnam fue un hospital militar clandestino, donde vivían más de 150 personas y que daba servicio a todos los habitantes de Cat Ba. Otro ejemplo de cómo ganaron la guerra. La isla de Cat Ba es casi toda parque natural ahora, por lo que resulta muy interesante pasearse por la isla.



Al día siguiente, recorrimos toda la bahía en un barco. Las formaciones cársticas características de la bahía son espectaculares, hay miles de islitas de roca repartidas por centenares de kilómetros; no alcanza la vista. Creíamos que después de ver tantas fotos en todos sitios, no iba a sorprendernos, pero sí lo hizo. Es el entorno natural que más nos ha gustado de todo Vietnam. Además, hizo un tiempo primaveral con solazo, así que hasta hicimos kayak para descubrir las zonas no accesibles en barco.



Después de dos días con tiempo fantástico en Halong, volvimos a Hanoi, y a partir de ese día nos despedimos del sol y el buen tiempo en Vietnam. En Hanoi no paró de llover en todo el día, pero aún así quisimos visitar el mausoleo y el museo de Ho Chi Minh, o de “tío Ho” como le llaman los vietnamitas, el lugar más sagrado de todo Vietnam.

Ho Chi Minh es el padre de Vietnam y la persona más sagrada del país. Todavía hoy, en todos los pueblos y ciudades, cuelgan pancartas con sus mensajes.
Consiguió la independencia de los franceses y la libertad para su pueblo en 1945. La historia del comunismo en Indochina es prácticamente su biografía política. Con los Viet Cong, luchó para anexionar Vietnam del Sur, que aún no era totalmente independiente ya que estaba bajo “tutela americana”.

Le tienen expuesto a su público, contrario a su deseo de ser quemado antes de morir, bajo unas medidas de seguridad enormes. Cuando murió aplicaron al cuerpo un proceso de conservación por lo que en el mausoleo se le puede ver “en persona”…las malas lenguas dicen que la figura es una figura de cera gentileza del Madame Tussaud. Unos meses al año el cuerpo es trasladado a Rusia para labores de mantenimiento.
Después visitamos la residencia de tío Ho, muy austera y simple en consonancia con su discurso.

Esa noche cogimos un sleeper train hasta el norte de Vietnam, Lao Cai.
De Lao Cai, cogimos otro bus local hacia el este, a Bac Ha. Es un pueblo muy tranquilo, alejado de todo, en la región donde viven los Flower Hmong, la etnia mayoritaria de la zona.



Al día siguiente nos desplazamos más hacia el nore-este para ir al mercado semanal de los sábados de Can Cau, a 3km de China. Es un mercado espectacular. Cientos de Flower Hmong para arriba y para abajo. Es la etnia más colorista y elegante, por lo que visualmente el mercado es increíble. Se arreglan mucho para ir al mercado, ya que es un lugar de ligoteo, donde las chicas y los chicos buscan parejas…



Es un sitio tan remoto, que prácticamente tampoco había turismo. La gente está tan ocupada en el mercado, que prácticamente ni prestaban atención a nuestra presencia. Tuvimos suerte y esa mañana no llovió ni había niebla.

Tras el derroche de color del mercado al día siguiente tras unas cuantas horas de bus, nos fuimos a Sapa…al pueblo fantasma. Hay que ascender mucho, es muy montañoso y está rodeado de terrazas de arroz, bastante bonitas. Lástima que había tanta niebla que no se veía 2 metros para allá. El pueblo, hace unos años era diminuto, hoy está plagado de hoteles y restaurantes carísimos.

En esta zona viven las etnias Black Hmong , Red Hmong y Red Dzao… en estos días antes del fin de año chino, su fin de año, que será el 14 de febrero, están todas muy ocupadas en coser sus nuevos vestidos. Es tradición estrenar traje en fin de año, por lo que todas llevan sus manos teñidas de amarillo, verde o de azul índigo.



La mayoría de ellas están totalmente corrompidas por el turismo. Van en escuadrones a la caza del turista para venderles souvenirs. Hoy en día aún visten sus ropas tradicionales…probablemente en 10 años solo se vistan para los turistas. Los autobuses de viajes organizados llegan a los poblados, desembarcan a los turistas, están 10min para hacer el máximo de fotos, y se van a otro pueblo a repetir la operación. Turismo sostenible?

Nos alojamos en un hotel con hoguera, muy acogedor, y con vistas increíbles…o eso creemos porque en los 2 días no pudimos ver nada.

Al día siguiente hicimos un trekking por una zona menos accesible y no tan turística. Pudimos ver poblados de Black Hmong y Red Dzao y , como esa mañana tampoco hacía tanta niebla, caminar y ver las terrazas de arroz.



Las mujeres Dzao van totalmente rapadas al cero y encima llevan su gorro tradicional. Como son las mujeres las que cocinan, se cortaban el pelo al cero para que ningún pelo pudiera caer en la comida que preparaban…esta tradición se ha mantenido hasta hoy.

Por suerte aún hoy ciertos poblados conservan cierta autenticidad y las etnias te reciben con una sonrisa.

De Sapa, descendimos hasta Lao Cai, el pueblo fronterizo con la China. Allí pasamos una noche y la mañana siguiente nos vamos para la China…otro mundo.

Sud i Centre de Vietnam 10:44

Del 7 al 16 de gener
Ruta: Illa de Phu Quoc, Ho Chi Minh (Saigon), Hoi An, Hue

Entrem a Vietnam el dia 7, a través de la frontera terrestre del sud Hai Tien; una frontera molt poc transitada ja que la majoria de gent creua de país a través de la ruta Phom Penh-Ho Chi Minh. Els militars tenien inclús ganes de parlar amb nosaltres de futbol.

Creuant aquesta frontera, creuàvem també una barrera cultural important respecte als països veïns de Cambodia, Laos i Tailàndia, ja que Vietnam és molt més assemblada culturalment a la Xina. Van estar ocupats pels xinesos durant més de 1.000 anys, i van deixar-hi moltes arrels en aquest país. De fet, abans que un missioner francès introduís el nostre alfabet abans de l’ocupació francesa, el Vietnam utilitzava l’alfabet xinès.

El primer destí va ser l’illa de Phu Quoc, una illa que va ser un dia de Cambodia, però que més tard va passar a ser territori vietnamita. Ràpid ens adonem que Vietnam és un dels país més turístics i cars del sud-est asiàtic.

Ens venia de gust platja, ja que el temps segueix sent bo per aquí, i començar l’any amb platja és una gran novetat per nosaltres. Phu Quoc és la perla del Vietnam, i s’ha convertit en un dels destins turístics de platja principals del país. Dels 4 anys que han passat des que la Laura i el Marc, uns amics nostres, hi van estar, la illa ha canviat radicalment. Hi ha projectes enormes d’urbanització i de construcció, els preus han pujat moltíssim i la illa està literalment tota aixecada. Per sort, encara hi ha kilòmetres de platja tropical sense absolutament ningú. Tan fàcil com llogar una moto i parar allà on vulguis a banyar-te.




La illa era abans una base militar. Els extrems de la illa estan encara reservats als militars, però la resta és un parc natural molt verge per descobrir... Vam menjar un marisc i un peix boníssim i baratíssim.

Del que més ens va sorprendre de la illa, va ser las “peleas de gallos”. Anàvem amb la moto i vam veure moltes motos en caravana en direcció a un lloc mig abandonat, així que els vam seguir per curiositat. Ens vam trobar una batalla de galls clandestina plena de vietnamites apostant com posseïts. És increïble veure com viuen els combats, ja que s’hi aposten molts diners. A nosaltres ens va sorprendre, però ells estaven al.lucinats de com 2 guiris estaven en aquell lloc perdut de tot amb apostes il.legals de per mig. No vam tenir cap problema, però vam preferir no apostar... Mitjançant gestos explícits, ens van prohibir fer fotos, però durant el combat ens vam arriscar ja que ells no tenien ulls per una altra cosa.



Després de 3 dies a la illa, vam volar amb avioneta directament fins a Ho Chi Minh, antiga Saigon, una de les ciutats més vibrants de Vietnam. Va ser un xoc arribar-hi des de la illa, ja que una ciutat gran vietnamita és un autèntic caos : milions de motos pels carrers, tuk-tuks a totes les cantonades cridant-te per a que pugis, moto taxis, bocines, taxis, bicis, bocines, motos amb 5 persones a sobre, bocines, carros plens de menjar……Àsia en estat pur. La major part de la gent es mou amb moto, hi ha més de 3 milions a aquesta ciutat!!! És un xou parar-te una estona a qualsevol semàfor de una gran avinguda i veure centenars de motos per semàfor. En 5 min n’arriben a passar milers. Vibrant.



Saigon és una ciutat molt neta tot i el caos circulatori, bastant ordenada i quadriculada.

Vam visitar un parell de museus i els túnels de Cu Chi. Són els túnels on durant la guerra de Vietnam s’hi amagaven els Viet Cong. 200km de túnels construïts manualment des d’on la guerrilla feia atacs sorpresa i puntuals als americans (atacs selectius com els qualifiquen ara els americans). Una de les bases yankees més grans durant la guerra estava situada al costat dels túnels de Cu Chi, però mai van arribar a descobrir-los. Es pensaven que els atacaven fantasmes ja que patien baixes però mai veien al enemic. Els vietnamites es passaven hores pacientment als túnels esperant el moment. Així , amb aquesta paciència que només tenen els asiàtics, i dominant el terreny és com van guanyar la guerra.

Els túnels estaven construïts a 4 nivells. Tenien, entrades d’aire per les parts més soterrades, sortida al riu per recollir aigua i poder escapar si fos necessari, cuines, dormitoris...Les entrades eren minúscules, de manera que era quasi impossible descobrir-les i un americà de tamany normal mai hi podria caber...les nostres mesures més asiàtiques que americanes ens van permetre caber-hi : )



El dia 13 vam volar al centre del país. Vietnam és un país molt extens i ens vam permetre el luxe de l’avió per estalviar 24h de bus.

Vam volar a Danang, i d’allà vam anar directament a Hoi An. És una ciutat encantadora i patrimoni mundial de la Unesco per la mescla de arquitectura vietnamita, xinesa i japonesa de les seves cases. Conserva tota l’essència. Cases i carrers tal com eren el segle passat.



I al ser un poble tan maco...també és molt turístic. Vietnam és un dels paísos més complicats per poder sortir de la ruta turística convencional. Així que pots trobar-te backpackers i viatges de grup organitzats de russos al mateix lloc...una mescla estranya.

Hoi An és també un paradís de les compres. Hi ha centenars de botigues d’artesans que et fan tot tipus de roba a mida en 3 hores. Inclús et pots fer sabates i bambes a mida. Busques al catàleg, esculls colors, forma, textures...i en un dia les tens.

D’allà vam anar a Hue, la capital cultural i espiritual de Vietnam. Va ser la capital de Vietnam fins al 1945, quan va desaparèixer l’últim emperador de Vietnam de la dinastia Nguyen. Ens va decebre una mica, encara no entenem perquè li diuen la capital espiritual de Vietnam? És una ciutat molt gran, sense gaire encant. La part més maca és el Citadel, la antiga ciutat enmurallada, on encara hi viu molta gent. Dins el Citadel hi ha una altra muralla on es trobava la Ciutat Prohibida... allà vivia el emperador , la seva família, els seus servents i els eneucs. És molt curiós ja que cada sala semblava que estava dedicada a un ús en concret: la sala on el emperador prenia el te per la tarda, la sala on escrivia poesia, la sala on llegia... sona una mica a invenció.

Tot el complex respira arquitectura xinesa. Simetria perfecte, sales àmplies amb grans sostres, grans edificis, i sobretot molta simbologia. Absolutament res, cap pedra, cap columna està col•locada gratuïtament, tot té un sentit i una explicació segons la cultura i la tradició xinesa.



La ciutat prohibida però està molt destruïda pels bombardejos dels americans que no van tenir gaire en compte la importància cultural de la zona.

Vam visitar també la tomba de Tu Duc. Un complex on s’hi va enterrar un dels emperadors de Vietnam.

Finalment vam visitar una dels temples més sagrats de Vietnam Thien Mu Pagoda. També respira molta influència xinesa. Aquí a Vietnam també es practica majoritàriament el budisme, però una altra branca del budisme, el Mahayana, barrejat amb el confucionisme, el taoisme i l’animisme propi vietnamita...un cacao.

A primera vista, la major diferència radica en la representació del Buda. A Vietnam, se’l representa en diferents posicions a les 7 del budisme Theravada, i amb una figura obesa i sempre somrient. Tampoc hi ha tant fervor com a la resta de països, i la religió ocupa un lloc més secundari. Sembla que la religió més important ara mateix, i que unifica a tots els vietnamites és la de fer diners.
Els monjos no van vestit de taronja amb la túnica tradicional i la espatlla dreta descoberta, sino que van vestits de 2 peces estil xinès.
També és impactant els pentinats que porten els monjos novicis. Van pelats deixant clapes de cabell aleatòries... fins que passen a ser monjos i es rapen totalment. Una moda a tenir en compte.




La tarda del dia 16 vam agafar un bus nocturn cap a Hanoi, la capital de Vietnam, per començar a fer el nord del país.

Nuevo Año en Cambodia 14:05

Del 29 al 7 de Enero
Ruta : Siem Reap- Phnom Penh-Otres Beach- Kep

El dia 29 volamos en un vuelo Bangkok-Siam Reap, en Camboya, lugar que elegimos para pasar el fin de año.
Siam Reap es el pueblo que esconde una de las maravillas de este mundo hecha por hombres: Los templos de Angkor, el mayor complejo de templos religiosos de todo el planeta. Una auténtica joya arquitectónica para disfrutar con todos los sentidos.



Angkor fue la capital del antiguo imperio Khmer desde el siglo X hasta el siglo XIII, un imperio que extendió su dominio desde Birmania hasta Vietnam y del que ahora en Angkor queda el esqueleto de lo que fue este inmenso centro político, religioso y social. Llegó a tener más de un millón de habitantes en una época donde, por ejemplo, Londres tan sólo contaba con cincuenta mil habitantes. A esta civilización, se la conoce también como “ los romanos de Asia”.



Con el pase de 3 días (30, 31 y 1 enero) pudimos recorrer los puntos más importantes de Angkor, aunque fue imposible visitar sus más de 300 templos. Visitamos en total unos 23 de ellos, los padres de Xavi, nosotros y Sothi, nuestro encantador guía que nos hizo disfrutar al máximo de nuestro paso por Angkor.
En el ranking de nuestra lista figuran: el Templo Angkor Wat, emblema y máximo exponente de este imperio; el templo Bayon, uno de los que más nos gustó; Ta Prohm ( o Templo de la Jungla) y Banteay Srei ( o templo de las mujeres). El entorno selvático que rodea todo el complejo es de película.




Nos impactó la inmensa cantidad de turistas que habían elegido este lugar para acabar el año, sobretodo japonenes. La pena de todo esto es que todos los ingresos generados por el turismo en Angkor no recaigan íntegramente al país, ya que Vietnam tiene prácticamente el 60% de los derechos de explotación del conjunto de templos, algo así como una recompensa política por las ayudas del pasado. Suena a broma, pero es la realidad.

La noche de fin de año, una luna llena magnífica brillaba en los templos. Tuvimos cena de gala, donde pasamos un simpático final de año, y donde no faltaron las uvas, fieles a la tradición!



El dia 1 nos levantamos a las 5 de la mañana para ver amanecer en los templos, y así poder celebrar el fin de año occidental para sentirnos un poco más cerca de nuestra tierra.

Angkor es el corazón y alma de este país, una fuente de inspiración y orgullo nacional para todos los Kmeres, pueblo que intenta recuperarse y fortalecerse después de años de terror y trauma.

En la década de los 70 (1975-1979) Camboya vivió uno de los episodios más negros de su historia, después de que el partido Kmer Rojo bajo el liderato de Pol Pot ganara la guerra interna contra el gobierno de Lon Nol y consiguiera el poder.

Pol Pot tenía un sueño revolucionario de convertir Camboya en una utopía agraria inspirada en la revolución del régimen Mao Zetung en China. Este sueño personal de 5 personas costaron la vida a más de 2 millones de personas en menos de 4 años ( ¼ de la población total). En 1975 empezaba el año cero.

Se abolieron los derechos humanos, el dinero, las escuelas, los hospitales, los transportes, la religión, la música, las artes……prohibido todo lo imaginable. Toda persona que hubiera sido bien educada y con estudios fue instantáneamente exterminada. Las famílias fueron separadas y aquellos que sobrevivieron posiblemente murieron después de hambruna, tortura o escaparon del país.



Más de 2 millones de personas ( ¼ de la población) murieron a consecuencia de la política. Una generación enteramente perdida. Mataban a su propia gente. A familias enteras para que no hubiera opción a la venganza futura…incluso a los bebés los mataban a golpes contra un árbol. Atroz.

Las secuelas de todo esto todavía son muy palpables en el país. Solamente hace falta hablar de este período con algún local; todo el mundo ha perdido a un familiar o a un conocido.

El día 2 de enero , nos despedimos de la familia con mucha pena, hemos pasado juntos unos días inolvidables que nos han servido como inyección de vitaminas para seguir el viaje.

Nos dirigimos al sur, a la capital. Phnom Penh, es una capital en pleno desarrollo, económico y cultural…llena de gente joven con ganas de hacer cosas y olvidar el pasado. Es muy grande y muy caótica.

Pudimos conocer el alcance de toda esta masacre gracias a 2 excelentes museos que hay en la capital, en Phnom Penh : el museo S-21 -que en el pasado era una escuela de secundaria y que Pol Pot lo convirtió en un lugar diseñado para detener, interrogar, torturar (las peores formas de tortura imaginables) y matar después de confesión a más de 17.000 presos- y los campos de exterminio de Choeung Ek, donde escondieron y amontonaron cuerpos de bebés, mujeres y hombres después de su paso por la oficina S-21. Toda una mañana reviviendo el horror de estos 2 millones de personas. Salimos un poco trastocados...



Aún así, los camboyanos son gente optimista, que agradecen el mero hecho de estar vivos, y que son todo bondad. Son uno de los pueblos más hospitalarios que conocemos, de fácil sonrisa y con una mirada cautivadora y sin malícia. Nos hemos enamorado de los camboyanos.

Tienen una fisonomía única en el sud-este asiático. Son muy morenos (por su descendencia India), tienen la cara redonda, ojos en forma de almendra, labios gruesos, nariz chata y pelo ondulado.



Después de Phnom Penh nos dirigimos más al sur, a la playa de Sihanoukville. Nos “asustamos” mucho al llegar ya que era un pueblo super turístico, masificado, con altos edificios…muy alejado de lo que esperábamos.
Así que cogimos un tuk-tuk y nos alejamos unos kilómetros a Otres Beach. Menudo cambio! Una playa enorme, tropical, muy hippie, con bungalows muy básicos de bambú y madera, casi tocando a la playa. Mucho mucho relax…llevábamos 3 meses sin ver playa y nos sentó increíble.



Cambodia ahora está empezando a copiar el modelo Tailandés y está promocionando sus islas y playas como complemento a las joyas del interior del país, Angkor. De este modo los tour-operadores pueden ofrecer un pack completo con una mezcla de cultura+playa… Aún puedes encontrar sitios muy auténticos y poco explotados, quien sabe de aquí unos años.

Tras unos días en Otress, cogimos un mini-bus dirección Kep. Un pueblo muy limpio y arreglado para ser Cambodia, ya que el rey tiene una casa allí. También super tranquilo, dormirmos en un bungalow encima de un árbol, muy curioso…con unas visitas también curiosas durante la noche.



Y finalmente el día 7, nos íbamos de Cambodia dirección Vietnam. El traslado a la frontera fue a lo clandestino. Primero tuk-tuk entre arrozales, luego en medio de la nada, nos hicieron cambiar a unas motos. De allí a la frontera bastante salchichera y desierta…y ya estábamos en Vietnam.



Buena suerte camdodianos…os la merecéis.