Sud i Centre de Vietnam

Del 7 al 16 de gener
Ruta: Illa de Phu Quoc, Ho Chi Minh (Saigon), Hoi An, Hue

Entrem a Vietnam el dia 7, a través de la frontera terrestre del sud Hai Tien; una frontera molt poc transitada ja que la majoria de gent creua de país a través de la ruta Phom Penh-Ho Chi Minh. Els militars tenien inclús ganes de parlar amb nosaltres de futbol.

Creuant aquesta frontera, creuàvem també una barrera cultural important respecte als països veïns de Cambodia, Laos i Tailàndia, ja que Vietnam és molt més assemblada culturalment a la Xina. Van estar ocupats pels xinesos durant més de 1.000 anys, i van deixar-hi moltes arrels en aquest país. De fet, abans que un missioner francès introduís el nostre alfabet abans de l’ocupació francesa, el Vietnam utilitzava l’alfabet xinès.

El primer destí va ser l’illa de Phu Quoc, una illa que va ser un dia de Cambodia, però que més tard va passar a ser territori vietnamita. Ràpid ens adonem que Vietnam és un dels país més turístics i cars del sud-est asiàtic.

Ens venia de gust platja, ja que el temps segueix sent bo per aquí, i començar l’any amb platja és una gran novetat per nosaltres. Phu Quoc és la perla del Vietnam, i s’ha convertit en un dels destins turístics de platja principals del país. Dels 4 anys que han passat des que la Laura i el Marc, uns amics nostres, hi van estar, la illa ha canviat radicalment. Hi ha projectes enormes d’urbanització i de construcció, els preus han pujat moltíssim i la illa està literalment tota aixecada. Per sort, encara hi ha kilòmetres de platja tropical sense absolutament ningú. Tan fàcil com llogar una moto i parar allà on vulguis a banyar-te.




La illa era abans una base militar. Els extrems de la illa estan encara reservats als militars, però la resta és un parc natural molt verge per descobrir... Vam menjar un marisc i un peix boníssim i baratíssim.

Del que més ens va sorprendre de la illa, va ser las “peleas de gallos”. Anàvem amb la moto i vam veure moltes motos en caravana en direcció a un lloc mig abandonat, així que els vam seguir per curiositat. Ens vam trobar una batalla de galls clandestina plena de vietnamites apostant com posseïts. És increïble veure com viuen els combats, ja que s’hi aposten molts diners. A nosaltres ens va sorprendre, però ells estaven al.lucinats de com 2 guiris estaven en aquell lloc perdut de tot amb apostes il.legals de per mig. No vam tenir cap problema, però vam preferir no apostar... Mitjançant gestos explícits, ens van prohibir fer fotos, però durant el combat ens vam arriscar ja que ells no tenien ulls per una altra cosa.



Després de 3 dies a la illa, vam volar amb avioneta directament fins a Ho Chi Minh, antiga Saigon, una de les ciutats més vibrants de Vietnam. Va ser un xoc arribar-hi des de la illa, ja que una ciutat gran vietnamita és un autèntic caos : milions de motos pels carrers, tuk-tuks a totes les cantonades cridant-te per a que pugis, moto taxis, bocines, taxis, bicis, bocines, motos amb 5 persones a sobre, bocines, carros plens de menjar……Àsia en estat pur. La major part de la gent es mou amb moto, hi ha més de 3 milions a aquesta ciutat!!! És un xou parar-te una estona a qualsevol semàfor de una gran avinguda i veure centenars de motos per semàfor. En 5 min n’arriben a passar milers. Vibrant.



Saigon és una ciutat molt neta tot i el caos circulatori, bastant ordenada i quadriculada.

Vam visitar un parell de museus i els túnels de Cu Chi. Són els túnels on durant la guerra de Vietnam s’hi amagaven els Viet Cong. 200km de túnels construïts manualment des d’on la guerrilla feia atacs sorpresa i puntuals als americans (atacs selectius com els qualifiquen ara els americans). Una de les bases yankees més grans durant la guerra estava situada al costat dels túnels de Cu Chi, però mai van arribar a descobrir-los. Es pensaven que els atacaven fantasmes ja que patien baixes però mai veien al enemic. Els vietnamites es passaven hores pacientment als túnels esperant el moment. Així , amb aquesta paciència que només tenen els asiàtics, i dominant el terreny és com van guanyar la guerra.

Els túnels estaven construïts a 4 nivells. Tenien, entrades d’aire per les parts més soterrades, sortida al riu per recollir aigua i poder escapar si fos necessari, cuines, dormitoris...Les entrades eren minúscules, de manera que era quasi impossible descobrir-les i un americà de tamany normal mai hi podria caber...les nostres mesures més asiàtiques que americanes ens van permetre caber-hi : )



El dia 13 vam volar al centre del país. Vietnam és un país molt extens i ens vam permetre el luxe de l’avió per estalviar 24h de bus.

Vam volar a Danang, i d’allà vam anar directament a Hoi An. És una ciutat encantadora i patrimoni mundial de la Unesco per la mescla de arquitectura vietnamita, xinesa i japonesa de les seves cases. Conserva tota l’essència. Cases i carrers tal com eren el segle passat.



I al ser un poble tan maco...també és molt turístic. Vietnam és un dels paísos més complicats per poder sortir de la ruta turística convencional. Així que pots trobar-te backpackers i viatges de grup organitzats de russos al mateix lloc...una mescla estranya.

Hoi An és també un paradís de les compres. Hi ha centenars de botigues d’artesans que et fan tot tipus de roba a mida en 3 hores. Inclús et pots fer sabates i bambes a mida. Busques al catàleg, esculls colors, forma, textures...i en un dia les tens.

D’allà vam anar a Hue, la capital cultural i espiritual de Vietnam. Va ser la capital de Vietnam fins al 1945, quan va desaparèixer l’últim emperador de Vietnam de la dinastia Nguyen. Ens va decebre una mica, encara no entenem perquè li diuen la capital espiritual de Vietnam? És una ciutat molt gran, sense gaire encant. La part més maca és el Citadel, la antiga ciutat enmurallada, on encara hi viu molta gent. Dins el Citadel hi ha una altra muralla on es trobava la Ciutat Prohibida... allà vivia el emperador , la seva família, els seus servents i els eneucs. És molt curiós ja que cada sala semblava que estava dedicada a un ús en concret: la sala on el emperador prenia el te per la tarda, la sala on escrivia poesia, la sala on llegia... sona una mica a invenció.

Tot el complex respira arquitectura xinesa. Simetria perfecte, sales àmplies amb grans sostres, grans edificis, i sobretot molta simbologia. Absolutament res, cap pedra, cap columna està col•locada gratuïtament, tot té un sentit i una explicació segons la cultura i la tradició xinesa.



La ciutat prohibida però està molt destruïda pels bombardejos dels americans que no van tenir gaire en compte la importància cultural de la zona.

Vam visitar també la tomba de Tu Duc. Un complex on s’hi va enterrar un dels emperadors de Vietnam.

Finalment vam visitar una dels temples més sagrats de Vietnam Thien Mu Pagoda. També respira molta influència xinesa. Aquí a Vietnam també es practica majoritàriament el budisme, però una altra branca del budisme, el Mahayana, barrejat amb el confucionisme, el taoisme i l’animisme propi vietnamita...un cacao.

A primera vista, la major diferència radica en la representació del Buda. A Vietnam, se’l representa en diferents posicions a les 7 del budisme Theravada, i amb una figura obesa i sempre somrient. Tampoc hi ha tant fervor com a la resta de països, i la religió ocupa un lloc més secundari. Sembla que la religió més important ara mateix, i que unifica a tots els vietnamites és la de fer diners.
Els monjos no van vestit de taronja amb la túnica tradicional i la espatlla dreta descoberta, sino que van vestits de 2 peces estil xinès.
També és impactant els pentinats que porten els monjos novicis. Van pelats deixant clapes de cabell aleatòries... fins que passen a ser monjos i es rapen totalment. Una moda a tenir en compte.




La tarda del dia 16 vam agafar un bus nocturn cap a Hanoi, la capital de Vietnam, per començar a fer el nord del país.