Xina - Yunnan I

Del 27 de gener al 10 de febrer
Ruta: Yuanyuang – Kunming – Shilin – Lijiang/Baisha – Shaxi – Dali – Kunming - Hong Kong

El 27 de Febrer al matí, vam creuar la 6a frontera a peu. Vam tenir alguns problemes administratius, però finalment ja estàvem a la gran Xina, en concret a la província del Yunnan.

Vam entrar i directament vam agafar un bus desde Hekou a Yuanyuang. El primer trajecte a la Xina i ja ens va sorprendre. Tot està en construcció: ponts, túnels, preses, autopistes millors que les occidentals... es respira aire de superpotència. No reparen en gastos. Tampoc reparen gaire en l’impacte mediambiental i si per fer una autopista han de destrossar muntanyes o expropiar camps...doncs es fa, tot sigui pel creixement de la potència.

Al arribar a Yuanyuang, vam intentar treure diners del caixer...però no acceptava targetes internacionals, tampoc canviaven dòlars, i teníem uns 4 euros en moneda local. Tot i així, vam agafar un altre bus per anar a un lloc més remot, a Xinjié, amb l’esperança de poder treure diners allà. El caixer estava espatllat, tampoc canviaven dòlars, ningú parlava anglès, estàvem a un lloc molt remot i perdut i no hi havia turistes...així que vam entrar en pànic. Ens veiem literalment dormint sota un pont ja que a més ningú ens ajudava... a la Xina no són tan servicials ni amables com al sud-est asiàtic.

Finalment i després de unes hores de molts nervis, vam trobar 3 americans que ens van canviar 50 dòlars per sobreviure i poder arrivar a Kunming , la capital del Yunnan. La meitat del pressupost era pel transport, de la resta vam tenir que administrar cada cèntim per poder mal menjar i dormir al pitjor lloc. No li recomanem aquesta sensació a ningú.

Però la aventura va valer la pena. Estàvem a Xinjié, per veure les terrasses d’arròs més espectaculars de la Xina, sobrecollidores. Muntanyes i muntanyes senceres de terrasses d’arròs fent formes impossibles , que en aquesta època al estar inundades d’aigua, creen uns reflexes de colors impressionants. Del millor que hem vist en aquest viatge. Com no teníem casi ni per menjar, i feien pagar a cada mirador, vam recórrer a la picaresca i ens vam tenir que colar a tot arreu, amb l’ajuda del nostre conductor de tuk-tuk. No parlava una paraula d’anglès, però ens devia veure apurats i ens va ajudar en tot el que va poder.




El Yunnan, la província més del sud de la Xina, és la regió amb més minories ètniques, unes 25 (la meitat del total de les minories de la Xina), i on proporcionalment hi ha menys Han (la ètnia majoritària xinesa). Una de aquestes minories, els Hani, són els que van crear i segueixen treballant aquestes terrasses des de fa diversos segles. A Xinjié, a més, pots trobar altres minories ètniques que viuen per la zona, el que fa del poble un lloc molt autèntic.



El Yunnan a més és la 6a província més gran de la Xina i la més pobra. Tot i ser la més pobra, no s’està resistint al creixement global del país. El fet que tingui tantes minories ètniques fa que sigui una província més propera al sud-est asiàtic (on moltes d’aquestes minories s’han instal.lat a viure) que a Beijing. ÉS una província amb influència també tibetana. Tot això fa que sempre hagi estat una província problemàtica pel govern...i pels viatgers una de les províncies més autèntiques per on viatjar.

Després de 2 dies a Yuanyuang i de veure les terrasses, vam comprar el bitllet de bus a Kunming. Els busos són un recital de gent menjant, fumant i escupint, de la manera més sorollosa que es pugui imaginar. El escupir sembla un esport nacional. Els busos inclús tenen papareres instal.lades al passadís per aquesta funció.

Vam arribar a Kunming amb 2 euros a la butxaca, ni per pagar el taxi. Finalment amb l’ajuda d’un llibre de conversació vam poder dir-li al taxista que abans d’anar a l’hotel necessitàvem un banc que acceptés targeta internacional, i així vam poder treure tots els diners possibles. No volíem tornar a experimentar el que ens va passar a l’arribar a la Xina.

Potser dels nervis de la situació, i també del fred, la Tània va caure malalta i vam estar 3 dies a Kunming recuperant-nos. Kunming és la ciutat de la eterna primavera, una de les ciutats més netes i tranquiles de la Xina, però no té gran cosa a veure a part de una ciutat xinesa.

Un dels dies el Xavi va fer una excursió a Shilin, al bosc de les pedres. Milers de formacions càrstiques en forma de bosc que conviuen amb arbres reals, creant un paisatge molt curiós.



Shilin estava ple de turistes xinesos. Els hi encanta viatjar tots en grup i anar on està tothom aglomerat. Si et surts una mica de la ruta, estàs sol.

Fa 20 anys, els xinesos ni viatjaven, ara que la classe mitja xinesa supera TOTA la població dels EEUU, el visitar llocs turístics pot resultar agobiant. Les entrades als llocs també son bastant cares, el que demostra el enorme poder adquisitiu que comencen a tenir els xinesos.

Despres del stop a Kuming, vam anar direcció nord, a Lijiang. Un dels pobles antics més macos de la Xina...
El poble éstà aprop de la serralada del Tíbet, amb lo que les temperatures són bastant baixes. És agradable passejar, i viure un poble autèntic de la antiga xina, amb arquitectura típica de fusta i canals per tot el poble. Tot i que avui està parcialment reconstruït després del terratrèmol del 1996,que va causar molts danys a la zona. Avui és un poble ple de botiguetes de artesania i souvenirs pels turistes.




A la zona de Lijjiang hi predomina la ètnia Naxi. Provenen dels tibetans i són una societat matriarcal on les dones manen i porten el pes. Oficis tradicionalment masculins per nosaltres com taxistes o paletes, aquí estan fets per dones. Els Naxi tenen inclús el seu sistema d’escriptura, lúnic que queda fet per jeroglífics, encara en ús.



Per desviar-nos de la ruta convencional, vam llogar una bici i vam anar a Baisha, una antiga capital Naxi. El poble és encantador. Molt tranquil, a les faldes del Jade Dragon Snow Mountain. Una abuelita ens va convidar a casa seva a prendre un te i ens va ensenyar com són les cases tradicionals per dins. Molt austeres, tenen una despensa, un graner i un petit pati interior. Vam passar una estona divertidíssima amb la abuelita, era molt entranyable. Ella ens parlava tota la estona en xinès i no parlava de riure, ensenyant-nos fotos de las seva família i de seves muntada a un camell.

Després mentres passejàvem pel poble vam trobar el Dr. Ho. Una eminència mundial de la medicina tradicional xinesa de 87 anys! Impressionant el nombre de revistes, diaris, periodistes, diplomàtics, personalitats...que l’han visitat. Té milers de targetes i retalls de diari on ell apareix. Amb les seves herbes inclús va curar una persona amb leucèmia i una amb càncer. Vam veure el seu laboratori , ens va estar explicant la seva història i vam prendre un healthy tea amb ell.



Vam tornar a Lijiang a passar la nit...i a passar fred. Tot i les temperatures gèlides, no hi ha calefacció. Durant la època comunista de Mao, algú va decidir crear una línea imaginària que dividia la Xina en nord i Sud. Segons aquesta eminència al nord feia més fred, per tant les cases tindrien calefacció... i al sud cap casa tindria calefacció. La eminència es va oblidar que al sud hi ha zones com el les muntanyes del Tíbet o zones muntanyoses gèlides, on s’arriba a -20graus. El surrealisme es tan gran que fins i tot una ciutat que està en aquesta línia imaginària, té una part amb calefacció i l’altra sense! Sort de les mantes elèctriques i sort que va fer uns dies de sol esplèndid!!