Japó II

Tokio

Del 16 al 23 de Febrer

El dia 16 de febrer vam arribar a Tokio, la mega-metròpoli més futurista del món, procedents de Takayama. Vam sopar un bento i a dormir. Els bento són caixetes de menjar preparades per menjar mentre camines, treballes o et prens un descans a la feina...ja que ni tenen temps per menjar. Normalment conté arròs, makis, o pollastre, i altres petites tapes.

Pel matí ens vam aventurar per la xarxa de metros. La xarxa de metros i trens a Tokio és brutal. Arriba a tot arreu i conecta tots els racons de la urbe. És ultraneta, ultapuntual...i això fa que sigui el mitjà de transport més usat pels 30 milions de persones que viuen a Tokio i àrea metropolitana, gairebé res. Sempre va ple. Al matí que és quan van més abarrotats, hi ha vagons per dones, per evitar roces desagradables, que els japos són molt “pervertits” amb aquestes coses.

Tot i els 30 milions de persones que circulen, la ciutat i tot el mobiliari està impecable, impossible trobar una cigarreta o paper tirat pel carrer. Els japonesos són maniàtics de la neteja personal i ambiental, i es veu a simple vista. Els serveis de les estacions estan tot el dia impecables (casi igual que a la Xina...), i hi ha dones que netegen freqüentment inclús tots els racons de les escales mecàniques on la gent hi te contacte amb les mans. No oloren però a colònia, ja que segons ells si et poses colònia és per amagar alguna cosa.

Una altra de les coses que salta a primera vista és el respecte de tots els japonesos, entre ells i amb els demés. Japó és també el país de les normes; tot està perfectament regulat i processat.

Així vam agafar la Yamanote line inclosa al Japan Rail, i vam anar a Tokyo station. Vam visitar el Palau reial, des de fora, i ja vam poder veure els primers cirerers florir, o sakura en japonès. És una autèntica obsessió el que tenen tots els japonesos amb el florir d’aquests arbres. Inclús a les notícies tenen una previsió diària de l’estat de les flors de tots els arbres del país. Él sakura és un dels símbols del Japó, junt amb el Monte Fuji.



Després vam visitar el famós barri de Ginza, el barri més selecte amb les botigues de super luxe. Cada edifici pertany a una marca de luxe, i els propis edificis són mereixedors d’una visita encara que no siguis un arquitecte, com l’edifici d’Hermès, de Channel o de Dior. Zara és ja un participant important d’aquest barri, amb un posicionament molt més premium que a Espanya.



Ginza va ser el primer barri a modernitzar-se de Tokio, que va voler seguir l’estil occidental de bulevars i carrers. Així que, quan t’hi passeges, podries pensar que estàs a Paris, Londres o Barcelona.

Vam dinar a un Yoshinoya, el fast food japonès, i vam anar al cor de Tokio, el barri de Shibuya. És el que et ve al cap quan penses en Tokio: llums, pantalles gegants, so d’ambient, botigues i mooooooolta gent. Aquí és on hi ha el Shibuya cross, la cruïlla en la que per minut hi passa més gent del món. A cada semàfor centenars de persones d'un cantó i de l'altre de
l'encreuament s'hi troben.



Shibuya és un barri amb molta vida, frenètic, ens va encantar. Vam anar a un fotomaton on van totes les adolescents japoneses super maquejades i vestides per l’ocasió van a fer-se fotos i després retocar-les a la pròpia màquina de la manera més freak possible.



El dia següent ens vam aixecar a les 4.30am. Estava caient una nevada tremenda, però igualment vam anar al Tsukiji market, el mercat de peix més gran del món, on es ven més producte fresc...qualsevol cosa que vingui del mar la pots trobar, en tamanys gegants. I on a les 5 del matí es fa la subasta de la tonyina. Milers de tonyines de 50 i 60 kilos a la venta i centenars de persones apostant per comprar-les.



Vam donar una volta pel mercat, casi morim atropellats, els treballadors no s’estan per tonteries. Després vam anar a esmorzar sushi a un dels restaurants dels carreronets del mercat, en els que no hi caben més de 6 persones. El peix més fresc, i el millor sushi que hem menjat mai. Ens vam posar les botes...i a les 8 del matí a dormir altre cop.




El més fàcil per moure’t per Tokio és dividir-lo per barris, ja que cada barri és molt gran i cada un té la seva pròpia atracció. A la tarda vam anar a Harajuku. Vam baixar pel famós Takeshita Street, ple d’adolescents fanàtics de la compra i on els caps de setmana s’apleguen els més freaks de la ciutat, disfrassats dels seus ídols manga.

De Takeshita vam anar a Omotesando i després Meiji Dori fins a Shibuya. D’allà metro altre cop fins a Roppongi. És el barri més occidental, amb molts bars i clubs i ple de restaurants amb menjar de tot el món.

Vam tornar a sopar bento al Lawson, una cadena de supers 24h. Tokio funciona 24 non stop, pots trobar de tot a qualsevol hora. Et pots fer les ungles a les 5 del matí o anar a una sala de màquines o anar a un love hotel... Molts japonesos viuen fora de la ciutat, a més de 2 hores. Els horaris de feina són una bogeria, treballen 12 hores mínim, i molts no tenen ni temps de tornar a casa seva, o van massa borratxos per tornar ja que els hi encanta anar de bars amb la gent de la feina quan surten de treballar. D’aquest lifestyle van néixer els hotel capsula, on llogues un llit càpsula per hores. Currar+dormir+currar...

El dia 19 ens vam llevar altre cop a les 6 del matí. Volíem veure l’esport per excel•lència del Japó, el sumo. Al mes de febrer no hi ha torneig, però ens vam assabentar que hi han els anomenats estables (heya), els llocs on viuen i entrenen els lluitadors. Són de molt difícil accés, no són turístics, i a molts no et deixen assistir si no vas acompanyat d’un japonès, i per tant vam necessitar l’ajuda d’un free guide japonès perquè ho arrangés i ens acompanyés.

Vam anar a l’estable Sadogatake-beya, situat als afores de Tokio. És un dels estables més importants del Japó. D’aquest beya han sortit yokozunis, els grans campions d’aquest esport,i dels que només hi ha hagut 58 a tota la història.
L’estable Sadogatake té actualment 4 lluitadors professionals, i un campió del “2n ranking” , el búlgar Ozeki Kotoohsohu, que lidera tot el grup. És tan famós que després de veure’l entrenar en directe, l’hem vist a campanyes publicitàries per tot Tokio. El mèrit d’aquest lluitador és com ha conseguit fer-se un nom i fer-se respectar al Japó i a un esport tan tradicional japonès.




L’espectacle de l’entrenament és impressionant. És un esport d’homes de honor, respecte i de molta tradició. Els lluitadors, no només han de ser bons lluitadors al ring, sino que també han d’honrar el país, l’esport, i comportar-se com un exemple a seguir. Sino se’ls pot expulsar de la competició o retirar-los-hi el títol, com ha passat amb l’actual gran champion mongol per perdre els modals quan bevia alcohol.

La vida dels lluitadors quan no competeixen es basa en entrenar pel matí i la resta del dia se’l passen menjant, menjant i descansant per guanyar el màxim de pes possible. Arriben a pesar 160-170 kg. I el veure 2 bèsties de 160 kilos xocant un contra l’altre davant teu, és brutal. El soroll és com de una colisió de trens.

Després vam visitar el barri de Okimachi, i Ueno i el seu parc ple de museus. Volíem veure el panda Ling Ling, però va morir l’any passat :(. Per la tarda vam anar al barri de Akihabara, el barri de la electrònica i els gadgets en origen, però que ara comparteix lloc amb els otakus, els manga, i els maid cafès ( bars on ets servit per noies disfrassades de símbols manga). Tot són botigues atestades de gadgets i botigues de còmics i accessoris manga. Una mescla estranya que fa que sigui un barri únic al món.



Els japonesos són els creadors i exportadors del manga i està present a tot el país. Totes les indicacions, senyalització als transports i als carrers, i publicitat, està inspirada en el manga. Hi ha un veritable culte al manga i als seus personatges, i les botigues plenes de accessoris, còmics, ninotets... així ho demostren. No només adolescents, també hi ha sobretot molts adults llegint còmics al metro i fent culte a aquest art.

Per la nit vam “catar” la nit de Tokio. Primer van anar a un dels mini bars, amb capacitat per 8 persones, de sota la via del tren a Shibuya, on eram nosaltres i dos japonesos, que van venir-se amb nosaltres després al Womb. Un dels clubs mítics de la ciutat. Festa electrònica entre japonesos. El metro de tornada a les 6 del matí estava tan ple com a les 5 de la tarda.

Al dia següent vam anar al barri de Shinjuku, conegut per la famosa película Lost in Translation. Un barri també molt comercial, i una espècie de barri vermell. Vam anar a un dels clàssics Pachinko. Els Pachinko són sales de màquines de 4 i 5 pisos, que només entrar et quedes totalment sord del soroll, i on els japonesos es passen hores donant-li al vici. El negoci dels Pachinko mou més milions que el negoci de l’acer al Japó...el que demostra el nivell de vici que té aquest país. Treballen tant i estan tan pressionats socialment, havent de complir tantes normes implícites, que han d’esvair-se com poden.



Després vam anar a un karaoke. Una altre dels llocs de oci clàssics i ultrapopulars del Japó. Vam fer unes bones rises.

El dia 20 van marxar l’Arturo i la Vane cap a Granada. Al matí vam anar al pont del parc de Yoyogi, just on hi ha l’entrada a un dels temples més importants del Japó, on es concentren cada diumenge al matí els adolescents japonesos més freakies disfrassats. Vam veure de tot, vaya personatges. Un altre exemple dels contrastos i les coses estranyes de la societat japonesa...i que fa que sigui tan xocant i atractiu.
És un dels països que hem visitat on segur ens agradaria viure-hi un temps.




Després ens vam dedicar a passejar pel Harajuku i Shibuya i fer un sopar de comiat a uns dels teppanyaki tradicionals de “ fes-t’ho tu mateix” on vam tornar a assaborir per últim cop els deliciosos okonomiyaki.

I el dia 23 era el nostre últim dia a Japó i a l’Àsia, després de gairebé 7 mesos. Molt tristos per deixar aquest continent que tant bé ens ha tractat i del que hem après tant. Marxem enamorats de la seva gent.

40 hores de viatge i estarem a la altra punta del món.

Argentina, dále.