Sumatra és una illa molt rica en recursos sobretot fusta, cautxo, or i petroli. El 30% de les exportacions d’Indonesia provenen d’aquesta illa selvàtica de 4.000 km, que està dividida al centre per la línia de l’equador. És la sisena illa més gran del món, és 4 cops més gran que Java, i té un quart de la seva població, fet que resulta en una baixíssima densitat de població. És lent moure’s per la illa, però cada racó és sorprenent i la gent és increïble. La cara negativa de la moneda és que Sumatra està al “cinturó de foc”, una zona que degut al moviment de les falles és molt propensa a tenir terratrèmols i desastres naturals. Al nord de Sumatra, a Banda Aceh, es va originar el tsunami del 04. Tot i això no ens ho volíem perdre.
Vam aterrar a Medan, la capital de Sumatra. Com diu un amic nostre gurú viatger : ” A Medan....arribar i marxar”. Justament vam fer això, arribar, esperar 3 hores a l’aeroport perquè a la Tania li havien perdut la maleta (miraculosament va arribar al vol següent), i marxar. Direcció Bukit Lawang per conèixer uns animals pèl-rojos en perill d’extinció que només viuen a Indonèsia, a les illes de Borneo i Sumatra : els orangutans
(orang: persona, utan:selva...les persones de la selva).
Ara mateix hi ha uns 7.000 exemplars a Sumatra, 400 d’ells al parc nacional de Bukit Lawang.
Bukit Lawang és un poble amb molt rotllo. A les portes de la selva, petit, l’entravessen 2 ponts penjants. És tranquil, sense guiris, amb molta afició per el punk indonesi i molta guitarra en companyia dels amics per les nits.
Vam trobar allotjament al Rock Inn, 2 bungalows rodons fets de bambú, elevats sobre el poble, molt autèntics. A la tarda vam preparar el trekking a la selva per el dia següent: guia, portadors, campament i alguna cosa de menjar.
Dia 25 ens endinsàvem a la selva de Sumatra. Pura selva, tancada, tupida, no es veu ni el cel, i extra humida. Mai havíem suat tant només caminant. Portàvem lo bàsic per passar el dia i la nit. Vam estar caminant una estona i al cap de poc ens vam trobar ja els primers orangutans passejant-se pels arbres, saltant d’un a l’altre... La primera sensació quan els vam veure va ser riure com nens petits de la emoció. Són brutals. Els vam poder veure de molt a prop. Compartim amb ells un 65% de similitud, per tant son bastants similars a nosaltres. Però, són els goriles els simis més semblants als humans, amb un 85% de similitud.
Tenen una mirada putilla, però pacífica, sense malícia. Curiós el fet que no conviuen en grup, són individualistes i tan sols les mares conviuen amb els fills fins que tenen uns 6 anys, moment en el que ja els hi han ensenyat com sobreviure tot solets a la selva. Vam seguir caminant unes hores i ens anàvem trobant més amics que ens observaven, ens seguien... El porteador els anava cridant fent uns sorolls una mica còmics. Fins i tot va mantenir una conversa amb un orangutan. Ell li feia sons i el mico contestava, i s’anava apropant fins que el vam tenir just a sobre. Vam flipar. Sort del portador, l’Ayub, un home encantador que tot i que no podia parlar gens d’anglès, es va portar hiperbé amb nosaltres. Si arriba a ser pel guia, un tio que es feia dir Ali G, que ni tan sols li agradaven els orangutans, no n’haguéssim vist ni un.
Després d’unes hores empapats en suor vam arribar a un riu que entravessava la selva, el vam creuar i vam arribar al nostre campament : 4 troncs i 4 plàstics que servien de tenda de campanya. Sort que no va ploure. A la nit, vam aprendre una cançó clàssica de Bukkit Lawang:
(amb la música de jingle bells):
Jungle trekk, jungle trekk , in Bukkit Lawang, see the monkeys, see the birds, see the orangutans, eh!. (estribillo) y repetimos...
Walking together, eating together, everything together in Bukkit Lawang.
La nit va ser dura ja que dormíem casi al terra. Quan es va fer de dia, vam esmorzar, vam desmuntar el campament, vam muntar els neumàtics inflables en forma de barca i a baixar pel riu fent rafting, o millor dit, tubing. Així ens vam estalviar unes hores de caminata.
Al tornar de la selva, com no teníem aigua a la guesthouse, vam haver de posar-nos el banyador i baixar al riu a banyar-nos com un local més. Va ser la dutxa més autèntica que havíem fet, rodejats de gent molt encuriosida per veure com uns “ bulés” ( blanquets) es banyaven al riu.
Al dia següent vam marxar cap a Danau Toba (llac Toba). El que va ser el paradís mochilero dels 80 al Sud-Est Asiàtic. Aquí van començar les llegendàries full moon parties que ara es fan a Thailandia. És el llac més gran del sud-est asiàtic. El rollete està a Palau Samosir, una illa dins del llac. Al poblet Tuk Tuk, estan la majoria de guest houses, baratíssimes i molt currades, pràcticament totes amb arquitectura batak, molt similar a les Toraja de Sulawesi. I a una de aquestes vam anar a parar, Liberta Guest House, un lloc paradisíac regentat per Mr. Moon, quina persona més agradable...ens va fer sentir com a casa.
Tot i que Sumatra és una de les illes més musulmanes d’Indonesia, junt amb Java i Lombok, els batak són cristians protestants, i la religió és la que articula la vida a Toba. Tenen també una adoració especial per els difunts, fet que es mostra en la quantitat de nínxols construïts al costat de les cases, amb colors vibrants i arquitectura tradicional.
Al dia següent vam llogar una moto i vam recórrer Samosir. Vam conduir un parell d’hores fins a les cascades d’aigua calenta del nord, al istme que uneix la illa amb terra ferma. Moto i més moto. De tornada cap a Tuk-Tuk se’ns va punxar la roda de la moto, així que vem recòrrer al mecànic de l’aldea, que ens va arreglar la punxada en uns 15min. Cost de la factura : 10.000 rupies ( 75 cèntims d’euro).
Vam deixar córrer el temps fins el dia 30 que vam marxar cap a Medan. Aquest cop va ser “Medan, arribar i triomfar” . Vam arribar en mig de un diluvi monsònic impressionant. Ens vam refugiar sota un tenderete de la policia al mig del carrer fins que el Jaume es va cansar i ens va fer un regal de comiat. Vam passar la nit a un hotel de 4 estrelles. Gràcies big papa!
Aquest dia va ser terrible, un terratrèmol de 7,8 graus Ritcher va castigar Padang, a la costa oest de Sumatra. Ha estat el pitjor terratrèmol des de el tsunami del 2004. Milers de morts i sepultats. Aquest mateix lloc ja fa un mes va patir un altre terratrèmol. Nosaltres teníem pensat anar a Bukkitingi, un poble a un parell d’hores de Padang, per aquestes dates. Finalment vam decidir no anar-hi per falta de temps. Sort. Tot i que això és imprevisible. Hi han comptes bancaris per ajudar aquesta gent, si podeu feu-ho, s’ho mereixen.
Els entesos del tema fa temps que auguren que Padang desapareixerà del mapa algun dia a causa del moviment de les plaques tectòniques. Please not!
El dia 1 d’octubre, després de fer part de Bali, Java i Sumatra, la gran família, amb molta pena, es va separar. Primer van marxar la Laura i el Marc (cap a Bangkok) , després la Mire i el big papa , el Jaume, cap a Sumatra... i la Tània i jo vam volar cap a Penang, Malaysia.
Salamat Tinggal Indonèsia. Sampa Jumpa Laggi, segur.
-----més fotos a view my gallery de picassa. part dreta de la pantalla.
0 comentarios:
Publicar un comentario